BARQUETS DE VELA

Conjunt de tradicions i de formes de vida d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat, això és una de les definicions de cultura.
Sempre he estat un enamorat del tractament que té la nàutica per la majoria dels nostres veïns francesos, doncs aquesta forma part de la seva cultura. Això contrasta amb la situació de casa nostre, on encara no s’ha tret l’estigma de formar part d’un estatus lligat a una classe social més alta.
Quantes vegades he vist en un port francès arribar un individu, d’aspecte senzill, amb un cotxe ben atrotinat, pujant a bord d’un vaixell que mai haguessis pensat que pogués ser el seu, qüestió de prioritats, per ell el mar i navegar és el més important, la casa, el cotxe, el treball i el dia a dia són el medi i en canvi l’embarcació el seu fi.

Un avi ensenya al seu net a fer navegar el barquet

Bé, aquest cap de setmana he estat amb l’amic Joan Coromina al Saló Nàutic a Cap d’Agde, i allí varem veure com en una piscina d’uns 6 x 12 metres, amb tan sols 40 cm d’aigua, una colla de nanos anaven corrent d’un cantó a l’altre de la piscina fent navegar uns barquets de vela.
Aquests barquets no anaven teledirigits, lògicament es movien impulsats pel vent, per tal d’aconseguir que la petita embarcació fes una travessia en aquell mar de plàstic, tan sols calia orientar-lo correctament. Sota aquesta premissa que sembla tan tonta, els nens de molt curta edat ja comprenien perfectament els principis més bàsics de la navegació a vela.

Els navegants mes avesats intentaven fer passar els vaixells entre les boies i senyes col·locades a tal efecte, finalment tot tipus de velers, llatines, sloops, goletes i demés creuaven sense parar aquelles aigües tranquil·les.