EL PAILEBOT SANTA EULÀLIA DECLARAT BÉ CULTURAL D’INTERÈS NACIONAL

El Sta. Eulàlia a Veles per la Pau, Fórum de les cultures 2004 (foto Oriol Subirà)

El Pailebot Santa Eulàlia ha estat declarat bé cultural d’interès nacional, per l’acord de govern 106/2011, del 28 de juny, per ser un vaixell únic i singular, testimoni d’un moment soci econòmic, tècnic, industrial i comercial molt concret de la història del país, del qual, no es conserva cap altre exemplar a Catalunya.

L’any 1997, mitjançant subhasta pública, el Museu Marítim de Barcelona, va adquirir el “Sayremar Uno”, embarcació embargada per la tresoreria de la Seguretat Social. Aquest vaixell s’utilitzava com auxiliar en treballs submarins, un bastiment llavors desarborat de qualsevol aparell de vela, i per contra equipat amb una sèrie de grues hidràuliques a coberta.
Al darrera de tot plegat, es tractava de restaurar, (millor dit, reconstruir) un antic pailebot avarat el 14 de gener de 1919 des de la platja de Torrevella, es tractava del “Carmen Flores” utilitzat en els primers anys en el transport de la taronja, va ser utilitzat també en la cursa per fer les Amèriques. Va passar per altres mans i amb diferents noms fins arribar als nostres dies.
El 1998 el Santa Eulàlia, anomenat així en honor a la patrona de Barcelona, es va treure de l’aigua i després d’una minuciosa inspecció, es va per procedir a la total restauració del casc, feines que es van allargar per un any. A continuació, calia restablir la seva configuració original, els tres pals, el botaló i l’eixàrcia. Des de l’any 2000, el Sta Eulàlia està plenament operatiu i amarrat al Moll Bosch i Alsina del Port de Barcelona, és el vaixell insígnia del museu Marítim i peça fonamental en els programes educatius i activitats relacionades amb el mar.

El Sta. Eulàlia a Veles per la Pau, Fórum de les cultures 2004 (foto Oriol Subirà)

El Sta Eulalia és el darrer pailebot que es conserva a Catalunya, com hem dit de manufactura alacantina, sembla que la seva configuració és pràcticament idèntica als construïts a Catalunya. A la província marítima de Mataró se’n van construir 22 entre el 1816 i el 1875, 1 a Calella, 1 a Canet, 1 a Mataró, 2 a Vilassar, 5 a Lloret de Mar, 5 a Arenys de Mar i 7 a Blanes.

De fet, el pailebot és una goleta. A Catalunya, de vegades s’utilitzava aquest nom en el vaixell típic de cabotatge i com a deformació del nom anglès “pilot’s boat”, embarcació del pilot o pràctic del port.

Sembla, que aquesta declaració de bé cultural d’interès nacional, haurà de garantir la supervivència d’aquest darrer bastiment desaparegut de les nostres costes. Sigui benvinguda aquesta declaració, però convençuts, de que cal anar més lluny i aconseguir la protecció urgent d’un catàleg d’embarcacions de fusta, (de pesca, velers, velers esportius...) que de la mateixa manera que els velers mercants, desapareixeran en breu del nostre paisatge.

LA GENERACIÓ BISC ES QUEDA ORFE

La generació BISC amb els actuals responsables de la FCV (Foto vela.cat)

Tots sabem que s’anomena generació BISC a la seixantena de joves esportistes que actualment són al programa ARC de la Federació Catalana de Vela, aquests esportistes provenen de la classe optimist, conseqüència d’un treball molt ben fet, d’una època on es sumaven de sinergies dels directius i professionals de la federació, secretaris de classe, responsables tècnics de clubs nàutics i finalment dels propis entrenadors d’aquests regatistes.
En la dècada passada es va iniciar la professionalització de les àrees esportives dels clubs nàutics, llavors es va començar a implantar una 1ª onada de directors esportius. Al bon nivell d’aquells tècnics i dels seus entrenadors, a la disponibilitat dels comodors i responsables de vela dels mateixos clubs, a la capacitat d’enteniment i diàleg dels secretaris de classe, en primer lloc del Miquel Angel Tejero i després del seu successor Manel Dominguez., i sobretot a la persona que va coordinar i promoure aquest treball en equip, el “Pep Subi” (llavors director tècnic de la FCV), es deu que tothom donés el millor de sí mateix, que tothom treballés en la mateixa direcció, reunions de capitans de flota, de secretaris, concentracions de regatistes, d’entrenadors, coordinadors tècnics zonals, clínics internacionals etc.
El Pep, a més de dissenyar el programa tècnic de la pròpia fede va posar en marxa diferents programes que han estat el mirall d’altres federacions i del propi Consell Català de l’Esport com “l’Itinerari en el món de la Vela”, “Tutorització de canvi de classe”.
En aquests anys, hem vist néixer i créixer una generació de navegants irrepetible, no ho vaig a desgranar ara, perquè és de tots coneguda la quantitat d’èxits de primer nivell que aquests joves han aportat en classes infantils i juvenils a la Vela Catalana. Deu ser veritat que no hi ha ningú imprescindible però en aquest cas es fa difícil creure que sense el Pep i sobre tot obviant el camí que ell ha marcat, tot això finalment eviti caure en un forat.
El futur d’aquesta colla hauria de ser d’allò més esperançador, però les ombres planegen ara sobre la seva realitat. Fa uns dies vaig coincidir amb el pare de dos d’aquests indiscutibles regatistes de la “generació Bisc”, dels seus comentaris ha sorgit el títol d’aquest escrit, “els meus fills han quedat orfes”, els vàrem posar a navegar quan tothom remava en la mateixa direcció, teníem la sensació de que tothom ajudava, federació, clubs, tècnics (va fer també esment als secretaris de la classe) i ara que tenen el més alt nivell, tenen la sensació d’haver-se quedat sols.
Els canvis que ha sofert la federació han comportat que els ajuts econòmics hagin pràcticament desaparegut pels nostres esportistes, però no només d’això es queixava el resignat pare dels regatistes. La seva reivindicació era haver perdut el referent, l’home que havia sabut sumar en positiu l’entorn del nostre esport.
Estic absolutament convençut que el Pep, amb els seus coneixements i la seva capacitat ara portarà el Centre Municipal de Vela de Barcelona a la seva millor etapa, però els joves regatistes de la catalana el trobaran molt a faltar.

BARQUEJAR AMB LA TAFANERA

Cala Gran, Lloret de Mar

En línia amb la meva gran passió, el mar i la navegació, l’estiu del 1990, quan l’Aleix, el meu fill gran encara no tenia un any, vaig voler convèncer a la meva esposa, la Cesca. “hauríem de comprar una petita embarcació lleugera a motor per tal que puguem sortir a mar des de la platja”, “Oriol, ja tens un 470 a la platja” va replicar, “pels dies que no fa vent, per sortir a barquejar, ja la tindrem per quan els nens siguin una mica més grans”, li vaig respondre.

La Tafanera

El tema va anar endavant, ens vàrem firar amb la Tafanera, una Fibrester, model Esplai de 3,57 metres d’eslora i 1,59 de màniga, equipada amb rems i un motor Mercury de 5 cv.

Primer amb l’Aleix i més tard també amb la Júlia fèiem sortides a Es Frares, Cala d’en Trons, La Tortuga o Cala Gran. Allí desembarcàvem, ens banyàvem, pescàvem i caçàvem crancs (d’aquells peluts i més grans). Aquelles sortides es varen anar convertint en petites aventures, vàrem anomenar alguns racons com el Cau dels Pirates o el Cau de la Sirena, la fantasia ens acompanyava, de vegades fins i tot estàvem pendents del possible retorn dels corsaris al seu amagatall.
Aquelles sortides es van anar produint fins que els meus fills van deixar de ser nens. Aquells nens, que ja són grans avui respecten i coneixen el mar una mica millor, la Tafanera en aquell temps els hi va donar més d’una lliçó.

L’any 2007 quan a nosaltres ja no ens feia servei, la vàrem vendre, ara la Tafanera està a "Sa Caleta", desitjo que pugui seguir ensenyant a estimar el mar a una nova generació.

EL GERI HA DOBLAT HORNOS

El Geri conversa amb l'Aleix a bord del FMC

El passat diumenge 20 de març a les 8h del matí, el Geri, juntament amb l’experimentat regatista francès Ludovic Aglaor i a bord del Forum Maritim Català (antic Educación sin Fronteras) va entrar a l’Atlàntic doblant el mític Cap d’Hornos.
El FMC ja va de tornada a Barcelona en la seva participació en la Barcelona World Race, no han tingut massa contratemps a banda de l’aturada obligada de 48 hores a Wellington per reparar la potabilitzadora. Havien arribat a passar sed en el mar de Tasmania, explicava el Geri i continuava “No estàvem arriscant res, i seguirem d'aquesta manera sense cercar el límit del vaixell. No té sentit, especialment si pensem que els dos vaixells del darrere estan lluny”. El mar però es imprevisible i mentre estava escrivint aquest document i a l’alçaria de les Illes Malvines, aquesta nit passada el Gerard i el Ludovic han capejat el pitjor temporal de la seva volta al món, superant a pal nu vents de més de 110 quilometres per hora.
Sembla que era ahir, però ja han passat uns anys, el Geri va estar l’entrenador de la flota d’europes de Blanes, això va ser en les temporades 2004 i 2005, els nostres regatistes en guarden un molt bon record i avui es poden comptar entre els seus amics.
El Gerard en la seva carrera de navegant compta amb un currículum espectacular. En la classe europe, 2n al mundial 2002 de Canadà, 3r a l’europeu 2007 a l’Escala. En quant als Campionats d’Espanya 3r el 2004 a Santiago de la Rivera, 1r el 2006 a L’Escala i 2n en el Campionat d’Espanya organitzat pel Club de Vela Blanes, amb l’anècdota de que en aquell campionat vàrem sortejar una embarcació de la classe europe i l’afortunat no podia ser un altre que el benvolgut Geri.
També recordar que l’any 2004 va fer d’esparring en la preparació de la Neus Garriga per a les Olimpíades d’Atenes. La Neus actualment entrena també la nostra flota de Blanes.
Com a navegant d’altura també té un currículum envejable , en la classe mini, 3r a la Mini Solo 2006, 1r a Les Sables d'Olonne - Les Azores - Les Sables d'Olonne 2006, 4r a la Mini Transat “series” 2007. I finalment 20è en “protos” a l’Edició 2009 de la Mini Transat però amb el mèrit afegit de fer-ho amb una embarcació fabricada per ell mateix PEPINO L'EMPORDA.
A partir d’allí el Geri ha fet el salt a la classe IMOCA Open 60, que està especialment dissenyat per a la navegació oceànica en solitari o en doble, embarcacions de 60 peus (18,29 metres) d’eslora ni els 4,5 metres de calat, i que el pal no ultrapassi els 28 metres sobre el nivell de l’aigua. El Geri continua acumulant experiència per a la seva prometedora carrera com a navegant oceànic.
El dia abans de la sortida de la BWR encara va trobar temps per ensenyar la seva joguina a alguns afortunats del Club Vela Blanes.

ESPANYA O BULGÀRIA?, ... BLANES

Banderes de diferents nacionalitats onejen al vent

La Vicky és de la cantera de Blanes, dèu el seu aprenentatge d'una banda a la seva valua però també a la dels seus entrenadors, especialment al David i al Marc. Enguany ha fet una temporada excel•lent, ha quedat cinquena del rànking classificatori per la selecció catalana. Sis han estat les regates puntuables i després d’haver signat molt bons resultats s’ha acreditat com a membre de la selecció catalana de ple dret. Aproximadament 300 regatistes dividits en 3 grups són els que somnien cada any en arribar a portar algun dia el polo de la catalana i participar en la Copa o Campionat d’Espanya.

Arribat aquest punt, d’acord amb una sèrie de normatives de difícil comprensió per una nena de dotze anys ha calgut prendre una decisió. Espanya o Bulgària

S’han fet consultes a la IODA (International Optimist Dinghy Association) sobre la regulació de casos similars, en aquest cas Amneris Calle (IODA Regatta Secretary), amablement ens ha fet arribar les seves apreciacions.
La IODA tan sols regula la nacionalitat dels participants en els seus esdeveniments, en principi els campionats continentals i el mundial, s’interpreta d’una manera piramidal, així les regates classificatòries per aquests esdeveniments, d’una banda Copa i Campionat d’Espanya per els Europeus i Mundials i les regates selectives a Catalunya per a la Copa i Campionat d’Espanya, hauran de complir amb els següents principis:
• Un regatista tan sols pot pertànyer a una associació nacional
• La inscripció a un esdeveniment IODA la fa una associació nacional qui prèviament haurà pres la decisió d’acceptar l'afiliació d’un regatista.
• Per participar en un esdeveniment IODA cal tenir la nacionalitat o la residencia del país a que es representa.
• Sense justificació no es pot canviar de país abans de dos anys passats del moment en que vas començar a representar un país.
• En cas de discrepàncies entre nacionalitat i residència, l’executiu IODA considera principal el país on el regatista infantil cursa els seus estudis.

Vistos aquests comentaris i donades les següents circumstàncies: La Vicky té nacionalitat búlgara i residència a Blanes, l’any passat va participar i guanyar el campionat de Bulgària, va participar al campionat d’Europa de la classe optimist amb afiliació IODA-BULAGARY i havent pres la decisió de participar en els esdeveniments IODA com a membre de l’equip búlgar. Ha calgut regularitzar la situació.
La blanenca ha renunciat a la participació a la Copa i Campionat d’Espanya com a membre de la selecció catalana, cedint la seva plaça al següent del rànking (tot i que per ser justos ha calgut recalificar totes les proves sense la seva participació). També ha clarificat la seva situació en quant a la classe optimist, preval com a membre de l’associació búlgara renunciant a la pertinença a la AECIO.
Malgrat l'exposat la Vicky segueix tenint llicència de la Federació Catalana de Vela pel Club de Vela Blanes i és de suposar que podrà participar en totes les regates que no són esdeveniments IODA com a regatista del nostre club, al meu entendre i d’acord amb el que estableix la guia Part 1.3 Campionat de Catalunya, article 22, la Vicky no només podrà participar sinó també accedir als pòdiums d’aquests campionats.
En un món més globalitzat, serà habitual trobar-se amb situacions similars, em comentava l’altre dia un mestre de segon cicle que en les seves aules hi havia alumnes de fins a 22 nacionalitats diferents. Segurament caldrà regular-ho tot plegat sent curosos en respectar els drets de cadascun i sense malmetre els dels demès.
En el lloc i a l’edat de la Vicky jo segurament no sabria sentir-me ni espanyola ni búlgara, la decisió de la nacionalitat l’han pres els adults. Ara bé, per la lògica de la proximitat, la Vicky s’hauria d’identificar com a Blanenca i Catalana, i en el cas de que arribi una regulació és això darrer el que caldria respectar.

BWR, GRÀCIES BARCELONA

L’equip de Neutrogena amb la pancarta “Gràcies Barcelona”, foto d’Alfred Farre

Aquests dies Barcelona ha tornat a ser el centre de les mirades dels afeccionats de tot el món a l’esport de la Vela, en aquest cas de la vela oceànica en el seu més alt nivell. La segona edició de la Barcelona World Race està servida. Just ara fa un mes de la sortida que es va donar el 31 de desembre i els resta encara 2/3 parts del recorregut.
La idea de la BWR, va néixer de la mà d’Andor Serra i Toni Guiu. El primer, l’Andor es actualment el Director General en l’organització de l’esdeveniment, un home que ja va tenir un paper rellevant en l’organització de les disciplines de Vela en les olimpíades de Barcelona 92 i també en la posterior creació del Centre Municipal de Vela en el Port Olímpic. El segon, el Toni ha estat un dels pioners en les regates d’altura de circumnavegació de la terra, va ser un dels protagonistes de la primera tripulació catalana en participar a la Whitbread, l’any 1981-82, amb el llegendari Licor-43 amb Tomàs Gallart, Rafa Tibau, Nando Muñoz i Jordi Brufau i posteriorment amb el Fortuna Lights va repetir l’experiència.
La BWR no ha estat una franquícia, que s’ha portat a Barcelona a cop de talonari, sinó que s’ha dissenyat aquí per gent de casa i s’ha anat a vendre a fora, en primera instància i abans de la primer edició de 2007 amb l’ajut de Mark Turner i Ellen McArthur. La primera edició ja va estar qualificada d’exitosa, després de la BWR 07-08 s’han posat en marxa, amb molt encert, una sèrie de projectes per fomentar i impulsar la regata, com la creació de l’escuderia (Sailing Team), la regata “Vuelta a España” i el New York – Barcelona Transoceanic Sailing Record.
L’encert en la presa de decisions i el dur treball han donat els millors fruits, enguany s’ha aconseguit una participació de luxe, 14 equips molt competitius s’han donat cita a la línia de sortida.
La fundació navegació oceànica Barcelona és qui organitza l’esdeveniment, la FNOB està constituïda per l'Ajuntament de Barcelona, la Fira de Barcelona, l'Autoritat Portuària de Barcelona i la Cambra de Comerç de Barcelona, tenint al Consorci EL FAR com a gestor tècnic.
Les eleccions passades a la Generalitat més les que es produiran a l’ajuntament de Barcelona el proper mes de maig, segur que modificaran el color d’alguns del membres de la Fundació.
Esperem que tot i els canvis polítics es respecti l’estructura tècnica de l’organització, els avals els ha de donar el recorregut, la bona gestió i els èxits i no pas els carnets, esperem doncs que deixin en mans de l’Andor i del seu equip la organització de la tercera edició de la BWR. Lluny de la política, l’equip del Neutrogena va voler exterioritzar els seus sentiments el dia 31 de desembre davant dels mitjans que s’aplegaven a les palanques, davant dels amarradors. per a captar l’acomiadament dels skippers amb els seus familiars i amics. L’equip amb sponsor noruec va voler mostrar aquesta pancarta “Gràcies Barcelona” i amb això agrair tant la iniciativa de la ciutat en la organització com els ajuts rebuts en aquesta ciutat per a poder estar en la línia de sortida. La instantània va ser captada per l’amic Alfred Farré

NAVEGAR EN EL CYPRIS II

La tripulació del Cypris saludant ...Rafa, Oscar, Jaume, Ignasi, Oriol, Boni i Xavier.

Recordo un dia del mes d’agost de 1993, després d’un matí navegant a vela per la badia de Lloret, a la tarda estàvem convocats a un excursió, llavors a l’estiu, l’activitat era frenètica, érem joves i ens bullia la sang. Les trobades eren habituals, ens ajuntàvem una desena d’amics, al matí vela, excursió o regata amb els 470’s i a la tarda bicicleta, anàvem de Lloret a Blanes o a Tossa. Aquest dia, l’excursió tenia un destí, anar a menjar una síndria en un antic veler al port de Blanes.

Allí es on vaig descobrir el Cypris II.

El Cypris II és un cúter de fusta construït a Marsella el 1932, de 15,5 m. d’eslora i 3,25 m. de màniga, un calat de 2,20 m i un desplaçament de 14 tones. Equipat amb un pal de 19 m. d’alçària i 140 m2 de superfície vèlica, major, genova i trinqueta. Aquella tarda, a bord, entre tall i tall de síndria, va sorgir la idea de participar en el XIII Príncep de Girona amb el Cypris. Al Jordi, propietari d’aquell magnífic veler, el projecte l’hi va semblar bé.. Dit i fet, amb aquells mesos vàrem ajuntar una tripulació excepcional i a més amb l’ajut de Supermercats Massó i del restaurant Can Magí de Vidreres vàrem aconseguir estar a la línia de sortida el març de 1994, tots ben uniformats. El projecte no va acabar allí i desprès del Príncep, vàrem fer al llarg d’una temporada el circuit català de creuers en la modalitat de clàssics.

El Cypris II navegant a la badia de Blanes

La navegació en aquell veler estava més a prop del bonic que de les exigències tècniques a que alguns estàvem acostumats, amb tot , ens va deixar a la memòria no poques anècdotes.
Entre quaderna i quaderna cabien exactament (potser estava fet a mida) dues ampolles de vi, el Jordi tenia allí una autentica bodega i quan anàvem cenyint, sovint es sentia la veu “pugeu a coberta una ampolla de sotavent!” és clar que era per disminuir l’escora. Recordo un dia en mig d’una regata que el timoner va donar la veu “virem!”,la tripulació es va revelar: “ara no pot ser”, la qüestió és que estava circulant per coberta una safata de lioneses de nata, està clar que fins que no es va buidar la safata no es va poder completar la maniobra. També recordo una arribada al port Olímpic de Barcelona coincidint la nostra entrada al canal del port amb una passejada del llavors alcalde Barcelona Pasqual Maragall amb tot el seu seguit, l’alcalde es va aturar i va demanar el silenci als seus acompanyants per veure passar per davant seu el majestuós CYPRIS II, en aquell moment els que anàvem a bord ens vàrem sentir en el centre del món.

El Cypris a hores d’ara és d’un altre propietari, el darrer cop que el vaig veure estava amarrat al port d’Arenys, he localitzat la seva pàgina web. http://cyprisii.com/. I sembla que ara està per charters. En un temps on el nostre patrimoni marítim està tan mengüat, animem al seu armador a que visqui per sempre el CYPRIS II.