La generació BISC amb els actuals responsables de la FCV (Foto vela.cat)Tots sabem que s’anomena generació BISC a la seixantena de joves esportistes que actualment són al programa ARC de la Federació Catalana de Vela, aquests esportistes provenen de la classe optimist, conseqüència d’un treball molt ben fet, d’una època on es sumaven de sinergies dels directius i professionals de la federació, secretaris de classe, responsables tècnics de clubs nàutics i finalment dels propis entrenadors d’aquests regatistes.
En la dècada passada es va iniciar la professionalització de les àrees esportives dels clubs nàutics, llavors es va començar a implantar una 1ª onada de directors esportius. Al bon nivell d’aquells tècnics i dels seus entrenadors, a la disponibilitat dels comodors i responsables de vela dels mateixos clubs, a la capacitat d’enteniment i diàleg dels secretaris de classe, en primer lloc del Miquel Angel Tejero i després del seu successor Manel Dominguez., i sobretot a la persona que va coordinar i promoure aquest treball en equip, el “Pep Subi” (llavors director tècnic de la FCV), es deu que tothom donés el millor de sí mateix, que tothom treballés en la mateixa direcció, reunions de capitans de flota, de secretaris, concentracions de regatistes, d’entrenadors, coordinadors tècnics zonals, clínics internacionals etc.
El Pep, a més de dissenyar el programa tècnic de la pròpia fede va posar en marxa diferents programes que han estat el mirall d’altres federacions i del propi Consell Català de l’Esport com “l’Itinerari en el món de la Vela”, “Tutorització de canvi de classe”.
En aquests anys, hem vist néixer i créixer una generació de navegants irrepetible, no ho vaig a desgranar ara, perquè és de tots coneguda la quantitat d’èxits de primer nivell que aquests joves han aportat en classes infantils i juvenils a la Vela Catalana. Deu ser veritat que no hi ha ningú imprescindible però en aquest cas es fa difícil creure que sense el Pep i sobre tot obviant el camí que ell ha marcat, tot això finalment eviti caure en un forat.
El futur d’aquesta colla hauria de ser d’allò més esperançador, però les ombres planegen ara sobre la seva realitat. Fa uns dies vaig coincidir amb el pare de dos d’aquests indiscutibles regatistes de la “generació Bisc”, dels seus comentaris ha sorgit el títol d’aquest escrit, “els meus fills han quedat orfes”, els vàrem posar a navegar quan tothom remava en la mateixa direcció, teníem la sensació de que tothom ajudava, federació, clubs, tècnics (va fer també esment als secretaris de la classe) i ara que tenen el més alt nivell, tenen la sensació d’haver-se quedat sols.
Els canvis que ha sofert la federació han comportat que els ajuts econòmics hagin pràcticament desaparegut pels nostres esportistes, però no només d’això es queixava el resignat pare dels regatistes. La seva reivindicació era haver perdut el referent, l’home que havia sabut sumar en positiu l’entorn del nostre esport.
Estic absolutament convençut que el Pep, amb els seus coneixements i la seva capacitat ara portarà el Centre Municipal de Vela de Barcelona a la seva millor etapa, però els joves regatistes de la catalana el trobaran molt a faltar.
En la dècada passada es va iniciar la professionalització de les àrees esportives dels clubs nàutics, llavors es va començar a implantar una 1ª onada de directors esportius. Al bon nivell d’aquells tècnics i dels seus entrenadors, a la disponibilitat dels comodors i responsables de vela dels mateixos clubs, a la capacitat d’enteniment i diàleg dels secretaris de classe, en primer lloc del Miquel Angel Tejero i després del seu successor Manel Dominguez., i sobretot a la persona que va coordinar i promoure aquest treball en equip, el “Pep Subi” (llavors director tècnic de la FCV), es deu que tothom donés el millor de sí mateix, que tothom treballés en la mateixa direcció, reunions de capitans de flota, de secretaris, concentracions de regatistes, d’entrenadors, coordinadors tècnics zonals, clínics internacionals etc.
El Pep, a més de dissenyar el programa tècnic de la pròpia fede va posar en marxa diferents programes que han estat el mirall d’altres federacions i del propi Consell Català de l’Esport com “l’Itinerari en el món de la Vela”, “Tutorització de canvi de classe”.
En aquests anys, hem vist néixer i créixer una generació de navegants irrepetible, no ho vaig a desgranar ara, perquè és de tots coneguda la quantitat d’èxits de primer nivell que aquests joves han aportat en classes infantils i juvenils a la Vela Catalana. Deu ser veritat que no hi ha ningú imprescindible però en aquest cas es fa difícil creure que sense el Pep i sobre tot obviant el camí que ell ha marcat, tot això finalment eviti caure en un forat.
El futur d’aquesta colla hauria de ser d’allò més esperançador, però les ombres planegen ara sobre la seva realitat. Fa uns dies vaig coincidir amb el pare de dos d’aquests indiscutibles regatistes de la “generació Bisc”, dels seus comentaris ha sorgit el títol d’aquest escrit, “els meus fills han quedat orfes”, els vàrem posar a navegar quan tothom remava en la mateixa direcció, teníem la sensació de que tothom ajudava, federació, clubs, tècnics (va fer també esment als secretaris de la classe) i ara que tenen el més alt nivell, tenen la sensació d’haver-se quedat sols.
Els canvis que ha sofert la federació han comportat que els ajuts econòmics hagin pràcticament desaparegut pels nostres esportistes, però no només d’això es queixava el resignat pare dels regatistes. La seva reivindicació era haver perdut el referent, l’home que havia sabut sumar en positiu l’entorn del nostre esport.
Estic absolutament convençut que el Pep, amb els seus coneixements i la seva capacitat ara portarà el Centre Municipal de Vela de Barcelona a la seva millor etapa, però els joves regatistes de la catalana el trobaran molt a faltar.
.png)
1 comentari:
Segurament sera bastant complicat trobar a algu compromes com el Pep y sempre amb una paraula amablee per tothom.
Publica un comentari a l'entrada