L’EUROPE, UN PAS NECESARI

L’Europe és una embarcació eminentment tècnica, àgil, molt lleugera, ràpida, i que agafa el planeig amb molta facilitat. El 1933 a EUA van aparèixer les primeres unitats de fusta, llavors anomenades Moth (arna), a partir d’aquí van néixer molts models i variants fins que el 1962, per selecció natural, entre els molts models existents, es va adoptar el monotip del belga d’Aloïs Roland com el millor donat que era el guanyador habitual en totes les regates, va ser a partir d’aquí que es va adoptar el nom d’Europe. El 1963 es va crear l’associació internacional IECU i l’any 1964 la classe va obtenir el reconeixement per la ISAF de classe internacional.
En aquesta evolució fins a dia d’avui, cal ressaltar el fet de que va ser nominada com embarcació olímpica per les fèmines el novembre de 1988, condició que va perdre el novembre de 2004, (ha estat olímpica a Barcelona 92, Atlanta 96, Sydney 2000 i Atenas 2004).
Aquests 16 anys han servit per impulsar tècnicament, encara més aquesta embarcació. Sembla que al haver-hi medalles en joc tot ha estat més transcendent, la indústria i els astillers, de la mà de regatistes i entrenadors professionals han investigat aportant nous apèndix laminats en epoxy, nous pals amb nous perfils en carbono, en els cascs per garantir la màxima resistència amb el pes mínim s’ha desenvolupat un sistema d’infusió de la resina d’epoxy al buit. Les veles han seguit també aquesta evolució i han passat de panys horitzontals a veles radials que augmenten notablement el seu rendiment.
Molts han estat els medallistes olímpics que han passat per l’Europe, Luís i Jose Luis Doreste, Jose Mª Van der Ploeg, Teresa Zabell i Natalia Via Dufresne, grans campions com Toni Navarro, Paul Maes, Joaquín i Manolo Blanco.

Natalia Via Dufresne PLATA a Atenas 2004

Avui per avui l’Europe, com embarcació individual, segueix essent la millor opció de formació per un regatista de futur, convivint amb materials i trimatges del més alt nivell.
L’Europe es un pas necessari desprès de l’optimist pel regatista que vol arribar a la vela del més alt nivell, tant en classes olímpiques com al creuer d’alta competició. Sense deixar de banda que és una embarcació per gaudir-ne tota la vida.
En els anys olímpics es produeixen moviments entre els regatistes que agafen posicions de cara a la propera cita, també es el cas dels europeistes que han escollit aquesta opció per desprès donar el salt a la alta competició.
Enguany podrem veure com alguns dels regatistes que han estat mes punters els darrers anys fan aquest canvi. Podrem veure en les properes cites en la classe 470 masculí a Marc Paris (ESP-384) del CN Estartit, també Marc Terrasa (ESP-361) del CN Eivissa i Jordi Triay (ESP-771) del Club Marítim de Mahó. En la classe 470 femení veurem a Julia Rita (ESP- 533) també del Club Marítim de Mahó.
Ascensión Roca (ESP-250) navegarà en Làser Radial i amb una aposta més arriscada, Dani Codina (ESP-636) i Oriol Codina (ESP-618) del CN Estartit han optat pel 49er.
Recordo que el 2004 també van fer el salt un bon grup de regatistes que han estat lluitant fins a darrera hora per aconseguir la seva plaça olímpica a Beijing, Sílvia Roca (ESP-589) en Yngling, Marina Gallego (ESP-3) en 470, Jesús Rogel (ESP-666) en Làser Estàndard i finalment Fatima Reyes (ESP-467), Lucia Reyes (ESP-668) i Alicia Cebrian (ESP-506) en Laser Radial. També anomenar a Gerard Marín (ESP 565) que ha demostrat ser un fora de serie en la classe Mini-650.

Gerard Marín BRONCE a l'Europeu de 2007

Tot i que sap greu veure marxar a membres de l’associació, el motiu s’ho val i des d’aquí aprofito l’ocasió per a desitja’ls-hi molta sort.