diumenge, 28 de desembre del 2008

COP DE LLEVANT A BLANES EN EL BOXING DAY

Les restes de la Joven Maria III i Joven Margarida escampats per la platja

El dia de Sant Esteva a la tarda es va complir el previst, estava anunciat, temporal de llevant en tota regla, segurament va agafar a tothom relaxat, l’escudella del dia de Nadal i just després dels canelons del dinar de Sant Esteva, es va desencadenar un veritable infern. Ones de mes de 8 metres i vents sostinguts de mes de 40 nusos. Vist el que va passar al moll pesquer, a la dàrsena esportiva podem dir que no va passar res. Mentre a fora les ones una darrera l’altre sobrepassaven per sobre el dic de recer, van arrossegar a l’aigua les arts que els pescadors teníem allí dipositades, els cops de mar a les embarcacions amarrades a l’abric d’aquest dic eren tan forts que rebentaven els parabrises dels ponts i trencaven les amarres i tot el que trobaven al seu pas.


El catamarà Joana avarat a la platja

Moltes d’aquestes barques van quedar amarrades tan sols amb els caps de popa al seu mort, amb tripulants a bord, quant van voler posar màquina per governar i col·locar-se en una posició més segura, van caure en la seva trampa, les arts que els cops de mar havien arrossegat a l’aigua s’enredaven amb les potents hèlix deixant sense govern i al caprici del vent i de les ones a les embarcacions que entre elles es colpejaven violentament.

A l'endemà grues retiraven les arts de l'aigua

La Joven Margarida i la Joven Maria III, van sortir per la bocana, una darrera l’altre per anar a morir a la platja, just on tantes vegades han amorrat la seva proa per tal de que pugues pujar i baixar el passatge. D’altre banda el catamarà Joana, va quedar avarat sobre les pedres de l’espigó que protegeix la platja del cantó de llevant.

Esquerde en el martell del dic
Esborrany en el moll pesquer


dimecres, 24 de desembre del 2008

dijous, 11 de desembre del 2008

“OLÉ” QUI T’HA VIST

L'olé sobre el seu llit (febrer 1994)
Amor a primera vista. Els nadals del 1994, passejant per la Marina-92 el vaig veure per primera vegada, estava reposant sobre un llit de ferro, molt malmès però amb postura altiva.
Tot i la brutícia, els cops i pelades es mostrava orgullós, molt possiblement del seu palmarès i de la seva historia.
El temps l’havia castigat però en passar a prop d’ell et senties fortament atret per la seva presencia, els antics IOR exageraven molt les formes, això feia que es configuressin mitjançant unes corbes molt sensuals.

No eren sensuals les seves corves?

No podia entendre com aquell barco amb aquell cos podia restar en aquell estat d’abandonament, tan sols cabia una explicació, l’evolució dels sistemes de mesura l’havien deixat fora de circulació.
Sense saber res més d’ell vaig tenir la necessitat d’adquirir-lo. Estava convençut de que amb unes quantes hores el podia deixar com nou i el més important, em veia capaç de fer-lo navegar guanyador.
Un cop vaig tenir els primers contactes amb el venedor, vaig descobrir el seu nom. “Olé”, tan sols faltava això, m’imaginava aquell barco en mig d’un camp de regates, amb un públic virtual corejant el seu nom repetides vegades, mentre esplèndid maniobrava ràpid i lleuger deixant a sotavent els seus contrincants, “olè” i “olè”, sortia corejat mentre donava la darrera “vuelta al ruedo”.
Desprès d’un petit tira i afluixa, els primers dies de febrer de 1994, l’Olé ja era meu.

L’Olé estava situat just a sota de la torre de Sant Sebastià, durant 4 mesos vaig anar-hi diàriament a treballar. Sortia de la meva feina a Cerdanyola a les 15h i directament, sense dinar, posava rumb al passeig Joan de Borbó a Barcelona, no cal dir on vaig passar els caps de setmana durant aquests mesos. El maleter del meu cotxe equipat amb generador elèctric, compressor, polidores, trepant i tot tipus d’eines es va convertir en el meu taller mòbil.
A finals de maig l’Olé estava a punt, sempre agrairé a Josep Mª Monjo gerent de BRICOMAR el bon tracte que hem va donar aquell temps i especialment quant es va fer càrrec de deixar el motor intraborda en bones condicions quan la meva economia ja no ho hagués pogut suportar.

El 4 de març estava ja pintat

L’Olé era un Flash Quarter fabricat a Arenys de Mar per Motyvel, amb motiu de la celebració del mundial de quarters de 1997 a Alemania, amb aquest mateix motlle es varen fer un mínim de 3 exemplars.

Les primeres navegades amb el quarter van ser d’experimentació, el mes curiós, el seu pal, molt fi, equipat amb burdes altes i baixes i violí. Les possibilitats de trimatge eren infinites però fins que no l’hi vàrem perdre la por, (a trencar-lo, la reposició valia una fortuna) varen passar uns mesos. En aquells temps vàrem aconseguir una tripulació bastant estable, el Joan Cantín a la genova, el seu germà Xavier al piano i a la proa el Pedro Nuviola. Les regates eren les de Blanes, pràcticament tots els dissabtes competíem en un recorregut clàssic, Blanes, Pilona de Malgrat, vivers, Blanes. Tot i que a l’Olé l’hi anaven els recorreguts més tècnics aviat es va col·locar a la part davantera de la flota. Aquella època ens debatíem amb el Cucú, l’Eax, Xiuxiueg, Blue broders, Rama Ravent, Messina, Zeta, Rondalla, Akilolo
La regata estrella era el Príncep de Girona on esperàvem els millors especialistes de fora, l’Olè no va defraudar i va deixar el pavelló el més alt possible 1998 primer en la seva categoria i el 1999 segon en Regata amb una única classificació competint amb vaixells d’eslores molt superiors (Lone, BH-36...).

A punt de sortir en regata

Un dissabte de primavera del 2000, l’Olé va deixar Blanes a la seva popa, de camí cap a Arenys amb tot el drap, vaig sentir per darrera vegada la seva companyia, os puc jurar que amb llàgrimes als ulls, per darrer cop, vaig donar la veu “nois, baixem veles”.

L'Olé deixant Blanes a la seva popa

dilluns, 1 de desembre del 2008

TERRAL DE L’HIVERN A BLANES

Els que coneixen bé la badia de Blanes saben que a l’hivern, en contra del que pot semblar hi ha una garantia de vent, dic pot semblar perquè a l’hivern el dia es curt, les hores d’insolació poques i evidentment el sol escalfa molt justet.
El vent en aquesta ocasió no es presenta com a l’estiu a l’hora dels senyors, sinó al contrari. Com la dita “Qui matina, fa Farina”.

La senyera de Sa Palomera marca el típic terral de l'hivern a Blanes

Bé, tot fa suposar que l’aire fred acumulat durant la nit a les faldes del Montseny busca el camí més curt, en aquest cas la vall de la Tordera, per equilibrar-se amb un ambient molt més càlid degut a la superior temperatura de l’aigua del mar.
Ens hem hagut d’aventurar a programar els horaris per les proves de la propera regata INTERNATIONAL GRAND PRIX VILA DE BLANES a celebrar el proper mes de gener, amb aquest motiu he estat estudiant les gràfiques de vent d’aquest mes els darrers anys.

Cal dir que la situació habitual d’aquestes dates es una situació anticiclònica, “minves de gener” i es en aquesta situació que s’emmarquen els anàlisis fets. En totes les gràfiques analitzades es repeteix el mateix, a les 10 del vespre s’estableix un vent de direcció 320º a 330º, aquest vent a l’hora de la sortida del sol te la seva màxima força, uns 12 nusos (evidentment pot variar en ± 2 nusos), a mida que avança el mati va minvant la seva intensitat fins a desaparèixer, teníem comprovat que si el dia era solejat això es produïa aproximadament a les 12 h., i que si el dia era núvol es podia allargar indeterminadament.
Ha estat observant les gràfiques quan he pogut comprovar el que era més que previsible. La intensitat d’aquest vent es inversament proporcional a la temperatura, com més fred mes vent. A mida que avança el dia i puja la temperatura aquest terral disminueix fins el punt mes crític, quan desapareix el vent. Aquest moment temible per regatistes i comitès es pot preveure perfectament. Ha estat també observant aquestes gràfiques quan he pogut veure amb números el que tots sabem, quan la temperatura de l’ambient es la mateixa que la de l’aigua el vent cau al cero absolut. En aquests mesos això es produeix aproximadament als 14 º C .
Enguany el Vila de Blanes (embarcació del comitè), a més d’anar equipada amb l’emissora de radio, anemòmetre, GPS, compàs etc., portarà també un termòmetre.

divendres, 21 de novembre del 2008

EINSTEIN NAVEGANT

Albert Einstein és una de les figures més representatives del procés científic del s XX, i la seva personalitat ha ultrapassat l'àmbit merament científic per a esdevenir un símbol.
Va néixer a Ulm, Alemanya el 1879, el 1933 per la seva condició de jueu s'hagué d'exiliar d'Alemanya i s'instal·là a Princeton, Nova Jersey on va morir el 18 d'abril de 1955.
En aquesta darrera etapa a Estats Units és on està documentada la seva gran afició a la vela.
Havia llogat una caseta en un poble Cutchoque al nord de Long Island, amb vistes al port i allí es on feia navegar un petit veler de fusta de 4,5 metres anomenat Tinef (chatarra).
Dos imatges d'Albert amb el seu "Tinef"
D’aquesta època es coneix que les arts marineres no se l’hi donaven tan bé com la física, el fill de la botiga de comestibles del poble el va haver de rescatar diferents vegades.

Albert hissant la major del seu Tümmler
Mes endavant és va fer amb un petit creuer anomenat Tümmler (marsopa), amarrat a Saranac Lake.
No us sembla fantàstic tenir una cosa en comú amb una ment tan privilegiada com la de l’Albert Einstein?. La passió per la vela deu ser quelcom més que una afició.

divendres, 14 de novembre del 2008

COP A L'YNGLING

Match racing celebrat a Blanes 05/04/2008
Avui el Consell de la ISAF ha decidit mitjançant votacions les 10 modalitats que seran olímpiques a Londres 2012, de fet no hi han hagut sorpreses, però si emoció fins el darrer moment en la votació per l’embarcació pel match racing femení, finalment ha estat l’ Elliot 6m el que s’ha endut el gat a l’aigua.
He tingut l’oportunitat de creuar unes paraules amb l’amic Mattias Dahlström, secretari executiu de la classe Yngling, que va estar entre nosaltres durant l’Europeu celebrat la passada primavera a Blanes.
“The international yngling class will live strong!”, amb aquestes paraules anuncia una nova etapa, amb l’elegància que l’hi recordem aprofita per agrair l’estada de regatistes i professionals durant aquesta curta etapa olímpica i recorda que la seva aportació sens dubta ha col·laborat a fer millor la classe. Desitja el millor per als regatistes olímpics, mostrant-se segur de que la seva estada a l’Yngling els hi ha proporcionat experiència i habilitat per assolir les seves futures fites.
Ara l’Yngling ha de centrar-se en els seus valors fonamentals que l’han fet arribar a l’èxit en els darrers 40 anys, 800 membres, regates intercontinentals, i una forta implantació com a vaixell escola i de formació de regatistes juvenils.
A Blanes, la classe Yngling sempre tindrà un racó en el nostre cor, sort en aquesta singladura.

dijous, 6 de novembre del 2008

BARQUETS DE VELA

Conjunt de tradicions i de formes de vida d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat, això és una de les definicions de cultura.
Sempre he estat un enamorat del tractament que té la nàutica per la majoria dels nostres veïns francesos, doncs aquesta forma part de la seva cultura. Això contrasta amb la situació de casa nostre, on encara no s’ha tret l’estigma de formar part d’un estatus lligat a una classe social més alta.
Quantes vegades he vist en un port francès arribar un individu, d’aspecte senzill, amb un cotxe ben atrotinat, pujant a bord d’un vaixell que mai haguessis pensat que pogués ser el seu, qüestió de prioritats, per ell el mar i navegar és el més important, la casa, el cotxe, el treball i el dia a dia són el medi i en canvi l’embarcació el seu fi.

Un avi ensenya al seu net a fer navegar el barquet

Bé, aquest cap de setmana he estat amb l’amic Joan Coromina al Saló Nàutic a Cap d’Agde, i allí varem veure com en una piscina d’uns 6 x 12 metres, amb tan sols 40 cm d’aigua, una colla de nanos anaven corrent d’un cantó a l’altre de la piscina fent navegar uns barquets de vela.
Aquests barquets no anaven teledirigits, lògicament es movien impulsats pel vent, per tal d’aconseguir que la petita embarcació fes una travessia en aquell mar de plàstic, tan sols calia orientar-lo correctament. Sota aquesta premissa que sembla tan tonta, els nens de molt curta edat ja comprenien perfectament els principis més bàsics de la navegació a vela.








Els navegants mes avesats intentaven fer passar els vaixells entre les boies i senyes col·locades a tal efecte, finalment tot tipus de velers, llatines, sloops, goletes i demés creuaven sense parar aquelles aigües tranquil·les.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

L’EUROPE, UN PAS NECESARI

L’Europe és una embarcació eminentment tècnica, àgil, molt lleugera, ràpida, i que agafa el planeig amb molta facilitat. El 1933 a EUA van aparèixer les primeres unitats de fusta, llavors anomenades Moth (arna), a partir d’aquí van néixer molts models i variants fins que el 1962, per selecció natural, entre els molts models existents, es va adoptar el monotip del belga d’Aloïs Roland com el millor donat que era el guanyador habitual en totes les regates, va ser a partir d’aquí que es va adoptar el nom d’Europe. El 1963 es va crear l’associació internacional IECU i l’any 1964 la classe va obtenir el reconeixement per la ISAF de classe internacional.
En aquesta evolució fins a dia d’avui, cal ressaltar el fet de que va ser nominada com embarcació olímpica per les fèmines el novembre de 1988, condició que va perdre el novembre de 2004, (ha estat olímpica a Barcelona 92, Atlanta 96, Sydney 2000 i Atenas 2004).
Aquests 16 anys han servit per impulsar tècnicament, encara més aquesta embarcació. Sembla que al haver-hi medalles en joc tot ha estat més transcendent, la indústria i els astillers, de la mà de regatistes i entrenadors professionals han investigat aportant nous apèndix laminats en epoxy, nous pals amb nous perfils en carbono, en els cascs per garantir la màxima resistència amb el pes mínim s’ha desenvolupat un sistema d’infusió de la resina d’epoxy al buit. Les veles han seguit també aquesta evolució i han passat de panys horitzontals a veles radials que augmenten notablement el seu rendiment.
Molts han estat els medallistes olímpics que han passat per l’Europe, Luís i Jose Luis Doreste, Jose Mª Van der Ploeg, Teresa Zabell i Natalia Via Dufresne, grans campions com Toni Navarro, Paul Maes, Joaquín i Manolo Blanco.

Natalia Via Dufresne PLATA a Atenas 2004

Avui per avui l’Europe, com embarcació individual, segueix essent la millor opció de formació per un regatista de futur, convivint amb materials i trimatges del més alt nivell.
L’Europe es un pas necessari desprès de l’optimist pel regatista que vol arribar a la vela del més alt nivell, tant en classes olímpiques com al creuer d’alta competició. Sense deixar de banda que és una embarcació per gaudir-ne tota la vida.
En els anys olímpics es produeixen moviments entre els regatistes que agafen posicions de cara a la propera cita, també es el cas dels europeistes que han escollit aquesta opció per desprès donar el salt a la alta competició.
Enguany podrem veure com alguns dels regatistes que han estat mes punters els darrers anys fan aquest canvi. Podrem veure en les properes cites en la classe 470 masculí a Marc Paris (ESP-384) del CN Estartit, també Marc Terrasa (ESP-361) del CN Eivissa i Jordi Triay (ESP-771) del Club Marítim de Mahó. En la classe 470 femení veurem a Julia Rita (ESP- 533) també del Club Marítim de Mahó.
Ascensión Roca (ESP-250) navegarà en Làser Radial i amb una aposta més arriscada, Dani Codina (ESP-636) i Oriol Codina (ESP-618) del CN Estartit han optat pel 49er.
Recordo que el 2004 també van fer el salt un bon grup de regatistes que han estat lluitant fins a darrera hora per aconseguir la seva plaça olímpica a Beijing, Sílvia Roca (ESP-589) en Yngling, Marina Gallego (ESP-3) en 470, Jesús Rogel (ESP-666) en Làser Estàndard i finalment Fatima Reyes (ESP-467), Lucia Reyes (ESP-668) i Alicia Cebrian (ESP-506) en Laser Radial. També anomenar a Gerard Marín (ESP 565) que ha demostrat ser un fora de serie en la classe Mini-650.

Gerard Marín BRONCE a l'Europeu de 2007

Tot i que sap greu veure marxar a membres de l’associació, el motiu s’ho val i des d’aquí aprofito l’ocasió per a desitja’ls-hi molta sort.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

L'ESSÈNCIA DE LLORET

Aquest passat estiu un bon amic es va mostrar molt interessat en que jo aconseguís un fulletó editat pel Ajuntament de Lloret titulat l’essència de Lloret. “Ves a la Casa Garriga i sobre el mostrador en tenen una pila”.
Portada del fulletó L'essència de Lloret
Encuriosit per la insistència del meu amic, vaig anar ràpidament al ara anomenat Museu del Mar a buscar el fulletó. Amb el llibret a les mans vaig anar passant full rere full intentant veure on es trobava allò que m’havia d’interessar tant, finalment a la darrera de les pàgines mi vaig veure retratat.
L'Oriol i la Júlia (estiu 2003) davant de Cala Trons
Jo l'essència de Lloret?
De l’any 1993 al 2003 vaig dedicar-me en cos i anima a la vela de Lloret, des del seu club nàutic, com a director de l’escola de vela, comodor, vicepresident i finalment president des de la dimissió de l’estimat Tulino fins la convocatòria d’eleccions.
Malgrat treballar en diferents fronts per aconseguir una llista que donés continuïtat al treball realitzat, això no va ser possible, no hi va haver prou recolzament per acabar el dibuix que estava començat.
No deixa de ser curiós que la vela en l’essència de Lloret avui quedi representada per la meva foto.

dijous, 16 d’octubre del 2008

ELS MEUS GENS DE MARINO

L'Oriol en el port de Barcelona a l'any 1960
Des de sempre he estat un apassionat de la nàutica i del mar, malgrat que a casa, de petit, el meu contacte amb el mar era ocasional, amb algunes sortides per anar a passar el dia a la platja. El meu passeig preferit era pel port, visitant algun vaixell, navegant amb "golondrina" fins la bocana i així veure a tocar les sortides dels pràctics anant a buscar algun vaixell, era meravellós sentir-te immers en aquella olor de mar.
Ha estat de més gran i quan la meva independència m’ho ha permès que m’he anat impregnant de sal.
Sempre he tingut el neguit de saber de on em podia venir aquesta afició.
Potser la resposta la vaig tenir el gener de 1992, quan em vaig examinar per patró de iot.
Un cop havia acabat la prova de TEORIA DEL BUC, satisfet de com m’havia anat, em vaig apropar pausadament a la tarima de la sala per lliurar el meu exament al president del tribunal, Don Laureano Carbonell i Relat, professor titular de la Facultat de Nàutica. Aquest em va agafar els fulls i va llegir el meu nom, Oriol Subirà de Galdàcano........, a continuació em va preguntar “Usted no sera pariente de Don Gervasio de Artiñano de Galdácano que escribió un magnifico tratado sobre la arquitectura naval española en el año 1914? “. Tot i que era molt probable, doncs el cognom de Galdàcano és molt escàs, no l’hi vaig poder contestar.
A l’endemà l’exàmen continuava i m’havia d’afanyar a donar-l’hi resposta a Don Laureano, vaig engegar una investigació familiar i efectivament vaig poder-l’hi confirmar que sí, el tal Gervasio era fill d’una tieta del meu avi matern.
Això no va quedar aquí, em faltava poder veure, llegir i tocar aquest “magnifico tratado” segons el llavors director del Museu Marítim de Barcelona.
Portada i contraportada del llibre Arquitectura Naval Española (En Madera)
El vaig buscar insistentment i no va ser fins a mitjans de 2003 que vaig aconseguir-ne un exemplar en la llibreria Margarita de Dios de Madrid, tot sovint el consulto i en obrir les seves pàgines sento de lluny grinyolar les politxes de fusta, els flameig dels flocs de cotó, veus de mariners fatigats i sobre tot altre cop aquella olor de mar.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

L'ALTRE CARA DE LA REGATA

Alguns pares mirant l'evolució dels seus fills a l'aigua (foto Joan Coromina)
Aquest el nostre país es famós per allò de “dos mirant i un treballant” , no s’escapa que en el mon de les regates també pot arribar a passar el mateix.
De tots es sabuda la dificultat que hi ha per seguir aquestes competicions a l’aigua des de terra, no hi ha grades, es celebren bastant lluny de la costa , tenen unes regles difícilment entenedores i sovint la perspectiva fa difícil veure quina es la situació real dels regatistes. Doncs bé això no es cap impediment perquè normalment els pares es busquin la vida amb binocles i llarga vistes per a poder seguir les evolucions dels seus fills.
La taula dels pares de Blanes aquest cop amb el seu president (foto Joan Coromina)
El primer cap de setmana d’aquest mes d’octubre el CV Blanes va desplaçar a L’Estartit un total de 22 regatistes per a competir en el tradicional trofeu Illes Medes, mentre ells eren a l’aigua, en un restaurant proper, una taula amb 32 acompanyants que provenint també de Blanes degustaven una magnifica paella. En aquest cas l’excusa de la trobada era la regata i la raó gaudir del que tenim en comú, cultivar i estrènyer la nostra amistat. De segur que el pas d’aquesta cinquantena de blanencs per l’Estartit es va fer notar.

divendres, 3 d’octubre del 2008

TURISME ESPORTIU

El turisme, en el nostre país representa una de les fonts més importants d’ingressos, la Generalitat de Catalunya, amb la voluntat de millorar la qualitat de la oferta i de potenciar noves vessants va editar una guia del turisme esportiu . Lloret de Mar ja fa anys que s'ha bolcat en aquesta modalitat i aconsegueix omplir els seus hotels en temporada baixa, amb la organització d'estades esportives, organització de torneigs, clínics etc. compta per això amb diferents camps de futbol, pista d'atletisme, pavelló amb pistes poliesportives etc.

La ciutat esportiva de Blanes està practicamet enllestida

Blanes ha posat en marxa un projecte esportiu molt ambiciós LA CIUTAT ESPORTIVA . Amb 2 camps de futbol, dues piscines, un pavelló amb 40.000 m2, 4 pistes poliesportives, gimnàs, sales polivalents etc. el cost d'aquesta obra es de moment de 33 milions d'euros i està pràcticament enllestida. Aquesta obra faraònica va estretament lligada a la voluntat de Blanes d'augmentar la seva oferta amb el SPORTS TOURISM, de fet representa un cop de timó estratègic de futur.
No cal dir que el CV Blanes veu amb bons ulls aquest camí que s'inicia, el club de vela al llarg dels seus 65 anys d’història ha estat un club esportiu punter tant en l'organització d'esdeveniments com amb el nivell dels seus esportistes. De vocació internacional, habitualment per les seves regates i per als seus esportistes no hi han hagut fronteres.
Tot està a punt per l'edició 2009 de l'International Grand Prix Vila de Blanes, regata de les classes juvenils europe i 420, que es celebrarà entre els propers 2 i 5 de gener, enguany hi esperem un centenar de regatistes de diferents nacionalitats.
Quan dic tot és a punt, vull dir que el club ho te tot preparat, però cal dir que Blanes no ha fet els deures, l'anomenat Blanes Sports Tourism grinyola, el més sorprenent és que no hi ha cap hotel obert en aquestes dates. Enguany no hem volgut repetir l’estrès que va suposar l'any passat allotjar a tots els esportistes en apartaments sense calefacció, quan el personal del club va anar amunt i avall amb estufes deixades per socis i amics. Ens hem vist abocats a allotjar-los en hotels de Lloret de Mar.

diumenge, 21 de setembre del 2008

EL NOSTRE BLANES MARÍTIM

Pollacra Carmen, 1858 constructor Josep Vieta (noi Bagué) 214 tones i 101 peus
El Club Vela com a institució blanenca directament relacionada amb la navegació i la cultura nàutica es considera hereu de la història marítima de Blanes, com a descendent d’uns avantpassats marinos, pilots, mestres d’aixa, armadors etc, vol ara adquirir un compromís en la recuperació històrica del nostre Blanes Marítim.

Segurament el primer tràfic marítim el feien els Fenícis, hi ha restes d’una muralla fenícia submergida a uns 200 metres de la punta de Santa Anna.
Es creu que les primeres drassanes a Blanes daten del segle XII, tot i que les primeres referències escrites són de la construcció d’una galera en el segle XIV. En el segle XV a més de referències escrites de la construcció s’han trobat dades notarials de l’existència d’un birrem de divuit bancs construït a Blanes, també d’uns sous assignats a un mestre d’aixa. Aquesta activitat que ocupava a una part important de la població de Blanes, mestres d’aixa, fusters, calefactors, manyàs, escultors, pintors, no es va interrompre fins la guerra de la Succesió (1705-1716), després no va trigar massa temps en què el comerç marítim va tornar a incrementar-se tornant a reactivar les drassanes de Blanes. El decret de Carles III del 1778 que permetia als ports catalans comerciar directament amb Amèrica va multiplicar aquesta activitat blanenca.
Entre 1816 i 1875 es van enregistrar més de 180 velers fets a les drassanes de Blanes, amb un arqueig d’entre 50 i 500 tones, místics, bergantins, goletes, pollacres, pailebots, fragates etc.
Entre els mestres d’aixa va destacar l’hereu Baguer, cèlebre per una construcció sòlida i d’immillorables condicions marineres de les seves embarcacions.
L’any 1726 va produir-se la fundació de la casa naviliera de Salvi Vila, potser el primer armador de Blanes.
També pilots i marinos de Blanes havien patronejat aquestes embarcacions tan en creuers entre Blanes i les illes com en l’aventura d’Amèrica, fins i tot hi ha referències escrites d’una escola de pilots ubicada a la nostra Vila.
A començaments del segle XX la desaparició de la vela comercial va acabar amb aquesta activitat i han estat la pesca profesional i l'esbarjo els màxims exponents en la navegació fins els nostres dies.

Conèixer els nostres orígens reforça la nostra identitat.
Diferents autors com Hemerencià Roig han documentat part d’aquesta història, orgullós d'aquest passat, el Club Vela Blanes té la voluntat decidida d’aprofundir i ampliar encara més el coneixement que tenim fins ara del nostre Blanes Marítim.

divendres, 19 de setembre del 2008

EIXUGAR UN DEUTE HISTÒRIC

Parlaments en la col.locació de la 1ª pedra del CIVC
Les coses s'estan posant al seu lloc, la col·locació de la primera pedra del Centre Internacional de Vela de Catalunya representa eixugar un deute històric amb la nostra vela. El potencial de la vela catalana és incontestable i la capitalitat de Barcelona indiscutible.
Com sempre, hi ha qui vol sobreposar interessos partidistes sobre l’interès comú, en aquest cas, i davant les properes eleccions a la presidència de la FCV s'ha fet córrer algun e_mail que més que criticar el projecte, el que fa, és posar de manifest les incapacitats dels seus signants. Aquesta critica no és de rebut, Catalunya es mereix un centre d'alt rendiment de vela, i la seva ubicació en el Forum és inmillorable. El CAR de Sant Cugat va ser ideat el 1988 acollint esports com el futbol, handbol, voleibol, hoquei, tennis, natació, gimnàstica, taekwondo etc.; no ha estat fins 20 anys més tard que s'han iniciat aquestes obres que haurien de posar a la nostra vela en les mateixes condicions.
Aquest projecte ha tingut un lideratge valent des de la FCV i ostenta la col·laboració absoluta de l'administració catalana. Caldrà ara buscar també el suport del Consejo Superior de Deportes perquè integri el dia a dia d'aquesta instal·lació en la xarxa de centres d'alt rendiment, ja n'hi ha prou amb els peatges de les autopistes, la pràctica esportiva d'alt rendiment a Catalunya no hauria de ser més cara que a Santander o a La Manga.
Aquest centre a més de ser un pol d'atracció de tripulacions estrangeres permetrà que els regatistes catalans puguin entrenar a casa nostra sense deixar els estudis i la familia.

divendres, 12 de setembre del 2008

APLICACIÓ DEL REAL DECRET 62/2008

Autorització de la regata penjada al TOA del C.N. Punta Lagoa

El reglament de les condicions de seguretat marítima, de la navegació i de la vida humana en el mar aplicables a les concentracions nàutiques de caràcter commemoratiu i proves nàutic-esportives aprovat pel Real Decret 62/2008 és ja d’aplicació.
Curiosa la interpretació que en fa el capità marítim de Vigo. Com es pot veure en el document adjunt estableix les següents condicions meteorològiques límit per celebrar el Campionat d’España de la classe Europe del 4 al 7 de setembre del 2008.


.- Visibilitat mínima: 1 milla
.- Vent màxim: 16 nusos (força 4)
.- Condicions de mar: ona amb alçaria màxima de 0,5 metres

Aquestes condicions mínimes establertes pel Sr. J.Bernardo Rodriguez, no fan cap favor a la pràctica esportiva de la vela i representen la franja baixa de les condicions ideals per una part de la flota, aquests límits es podrien veure incrementats clarament fins una visibilitat de mitja milla, un vent de 25 nusos i una ona d’alçària d’1 metre sense representar un perill per a regatistes suposadament experimentats en la seva participació en un campionat d’Espanya. És més, és molt probable trobar-se aquestes condicions en regates internacionals de nivell.
En aquesta ocasió, com en d’altres, Catalunya ha estat davant i cal aplaudir les reunions realitzades per la FCV amb els capitans marítims per unificar els criteris d’interpretació de l’esmentada llei. En aquestes reunions promogudes pel comitè de competicions, presidit per Xaxier Rivera es va acordar deixar a la entitat organitzadora la iniciativa d’acordar les condicions meteorològiques límit per donar la sortida a la realització de les proves, tot i que la darrera paraula la té el capità marítim, s’entén que es respectarà el criteri de l’organitzador, que és qui en definitiva hi entén.

Gerardo Pombo hissant la bandera Delta

L’anècdota d’aquest campionat ha estat que després del pas d’un front, es mesuraven vents sostinguts que superaven lleugerament els límits establerts en l’autorització de capitania, el comitè de regates, obedient, mantenia a la flota a terra esperant que el vent amainés. Casualment o degut a la proximitat de la realització d’ eleccions a la presidència de la RFEV, el Sr. Gerardo Pombo es trobava a les instal·lacions i després d’insistir reiteradament al comitè en la conveniència de tirar la flota a l’aigua, i d’esperar un temps prudencial sense èxit, va ser ell personalment qui va hissar la bandera Delta, afegint “si en capitania tienen algún problema, que me llamem a mí”. Qui mana mana i en aquest cas tothom l’hi va agrair.

dimecres, 10 de setembre del 2008

TOT ARRIBA

Albert Codinachs campió d'Espanya juvenil calse Europe
En el sopar de fi de temporada del Club Vela Blanes de l’agost del 2000, el llavors president Simon Schwartz, em va lliurar una placa en reconeixement a la feina feta en Vela Infantil, en aquell moment, jo no acabava d’entendre aquell premi donat que el projecte tan sols començava. Jo llavors venia d’un altre club on en la mateixa línia hi havia treballat molts anys i mai havia rebut ni tan sols un agraïment, aquest fet em va fer veure la meva nova casa com una família extremadament amable i agraïda.
Han passat aproximadament 10 anys des que em vaig incorporar a la Junta del club i puc dir que de la mà de l’actual president ens hem fet amb el millor equip humà per desenvolupar un projecte esportiu certament ambiciós, ja s’ha tancat el primer cercle, alguns dels nanos que van començar a aprendre a navegar en aquells primers anys ara són regatistes en programes d’alt rendiment esportiu, d’altres instructors i/o entrenadors de flota i fins i tot un és jutge nacional de regates. Segurament el Simón que és un home molt clarivident va veure llavors que engegàvem el bon camí i es va voler anticipar en el temps.
Ara, vuit anys després d’aquell sopar, el reconeixement ha estat per diferents regatistes juvenils que han format part dels equips nacionals, també pels membres de l’equip campió de Catalunya de la classe europe per equips i pel campió de Catalunya absolut.
En aquest marc d’eufòria, en el qual no ens podíem sentir més orgullosos, vaig mantenir una conversa amb un regatista del nostre club, amb un currículum impecable i pel qual sento una gran admiració. Em deia carinyosament “Ara què ?, tenim molts regatistes, molta afició, però n'hi ha algun de bo?”, jo l’hi vaig respondre “temps al temps”, convençut de que el nostre equip està fent una bona feina, a continuació em va comentar que l’hi agradaria que entre la flota del CV Blanes hi hagués algun esportista que sobresortis i que pogués gaudir de la seva admiració, referint-se a la seva generació, de regatistes blanencs que van assolir les més altes fites.
Tan sols 9 dies després l’Albert s’ha proclamat Campió d’Espanya Juvenil, temps al temps, el projecte està ben dissenyat i estem en les millors mans, ........tot arriba.

divendres, 22 d’agost del 2008

ARA LONDRES 2012

Despedida de la vela catalana a les olimpiques abans de viatjar a Quingdao
La vela catalana ha format part a Quingdao de l’equip espanyol exactament en un 25%, 4 esportistes d’un total de 16 son de la FCV, com a curiositat totes femines, 4 de les 7 de l’equip femení (cal dir que aixó sembla formar part de la nostra tradició). Un altre factor a tenir en compte és la veterania d’aquest equip.
Natalia Via (35 anys) ja va participar a les olimpiades de Barcelona, assolint una plata en la classe europe, juntament amb Sandra Azón (34 anys) van ser a les olimpiades de Sydney 2000 i a Atenes 2004, assolint també la plata en aquests darrers jocs, de fet va decidir buscar la plaça per Quigdao en veure que no hi havia una tripulació espanyola capaç de classificar-se.
Monica Azón (36 anys) va ser suplent en el 1992 i va partcipar a Atenes 2004.
Per últim Laia Tutzó (28 anys) es la tripulant de la Natalia i ja va formar part de la tripulació amb Monica Azón que va guanyar el Mundial d’Yngling el 2002.
Tot i que l’esport de la vela no té una edat que obligui a retirar-se, a excepció de la Laia és molt improbable que cap de les altres estigui a Londres 2012.
Tot i ser concients del forat existent entre aquests regatistes olimpics i la resta de la flota catalana, ara cal trevallar. El 10 de juliol passat el Consell Català de l’esport en una resolució de la Vicepresidencia del Gobern va aprovar la relació d’esportistes d’alt nivell pel 2008.
En aquesta llista hi estan relacionats/des els/les regatistes amb més projecció, logicament hi estan els representants a Quingdao, també hi està Helen Montilla (39 anys) guanyadora de l’europeu femení 2007 i representant a les olimpiades d’Atlanta 2000. Aquests esportistes rebran ajuts fins l’aprovació de la propera llista el juliol del 2009. Si no m’equivoco, entre aquests hi haurien d’estar els que formaràn part de l’equip nacional a les olimpiades de Londres 2012.

Bou Serra, Alba
Codina Serra, Dani
Llargués Massachs, Elisabet
Montilla Santos, Helen
Paris Gibert, Marc
Calavia Arias, José Manuel
Omedes Requena, David
Selles Vidal, Aleix
Tous Clots, Xavier
Tutzó Moreno, Laia
Sanllehy Gonzalez, Aleix
Azón Canalda, Monica
Azón Canalda, Sandra
Rivas Mas, Antonio
Escudé Lavit, Fabian
Pulido Borell, Gisela
Muscat Diaz, Alejandro
Via-Dufresne Pereña, Natalia


Caldrà esperar al novembre (reunió de la ISAF) per veure com queden definides las classes i treballar-hi de valent.

dimarts, 19 d’agost del 2008

BENVINGUT OPTIBLANES

Flota d'optimist (foto arxiu)
Coincidint amb el desplaçament de la flota d’optimist del CV Blanes a Aix Les Bains, Lac du Bourget per participar del 16 al 23 d’agost a la Coupe Intenationale d’été d’optimist.
Els pares d’alguns d’aquests joves regatistes han posat en marxa el blog OPTIBLANES, ens han promès que ens aniran informant de les seves proeses.
Entretant també podeu veure classificacions i detalls de la regata a la web oficial del club. Club Nautique de Voile d'Aix-Les-Bains

dilluns, 18 d’agost del 2008

SARAH LA MILLOR

Igual que a l'europeu femení de Blanes. A Quingdao Sayton s'ha imposat amb claretat.

A Quingdao, finalment l’or ha estat per Sarah Ayton, que conjuntament amb Pippa Wilson i Sarah Webb han estat les millors a Quingdao, amb vuit proves celebrades ja es trobava en primer lloc i ha ha estat a la medal Race, entrant en primer lloc on ha rematat la feina.
A l’europeu de Blanes, totes les quinieles la col·locaven amb opcions clares a l’or, la seva autoritat a l’aigua i alguna cosa en la seva mirada l’endevinaven guanyadora.
Podeu visitar el seu blog, o enviar-l’hi felicitacions al seu e_mail. saraha@ynglinggirls.com

divendres, 1 d’agost del 2008

ELS JOCS OLIMPICS HAN COMENÇAT

Aquest cop, durant aquests jocs olímpics, una mica de Blanes estarà a Beijing. Molt recent encara està entre nosaltres la celebració de l'europeu de la classe Yngling, on vàrem tenir el plaer de compartir uns dies amb la crem olímpica. Les medalles faran immortals aquells esportistes que a més d'haver treballat sense descans aquests darrers anys tinguin com aliada la anhelada fortuna. A la nostra badia vàrem comprovar la enorme igualtat existent entre les diferents tripulacions, s'anaven alterant a les classificacions d'una manera incomprensible per a nosaltres, això si sempre entraven en paquet, vàrem veure una medal race on creuaven la línia tres tripulacions en menys d'un segon, semblava que calia veure la foto finish per aclarir el veritable ordre d’arribada.
El Ranking de la ISAF, en aquests moments, just abans de començar els jocs es el que es pot veure a continuació.
RANKING ISAF

1. Sarah Ayton de Gran Bretanya

2. Ulrike Schuemann d'Alemanya

3. La Rusa Ekaterina Skudina

4. La Holandesa Mandy Mulder

5. Sally Barkow d'USA

6. La Catalana Monica Azón

dilluns, 28 de juliol del 2008

BONA TRAVESIA JOSÉ LUIS

José Luis de Ugarte a Lloret de Mar, estiu 1994
Amb 79 anys i després d’una llarga enfermetat, Jose Luis de Ugarte, diumenge 27 de juliol al vespre, ha emprès el seu darrer viatge, ha salpat sense tripulació, com a ell sempre l’hi ha agradat navegar, en solitari, confiant tan sols en ell mateix i en les seves possibilitats.
Getxotarra (així l’hi agradava que l’anomenessin), nascut a Getxo el 1928 i marino de professió, va estudiar a Deusto, de seguida es va enrolar de maquinista en un vapor de la Ria de Abra, el 1960 es va instal·lar a Liverpool, allí va comprar el seu primer Orión. El 1990 després de diferents participacions a regates d’alçada, Falmouth-Azores, Ostar va fer la seva primera volta al món en solitari, la BOC Challenge aquest cop amb escales.
Al cap de dos anys i amb 65 anys va fer la Vendeé Globe, va ser el primer regatista espanyol en participar-hi. La Volta al món en solitari i sense escales.
L’estiu del 1994 el Jose Luis va passar uns dies a Lloret, convidat pel club d’aquesta localitat quan es celebraven els 40 anys de la seva creació. Llavors jo era director de l’escola de vela, em va impressionar quan em va donar la mà, una mà grossa i ferma que em va embolcallar fins el canell, són d’aquells moments que quan succeeixen te n’ adones que queden gravats a la memòria per sempre.
Home de caràcter gentil i modest, de la seva estada recordo alguns dels seus comentaris que m’agradaria exposar en la seva memòria.
De la seva recent participació a la Vendee Globe, va comentar “esto no es una regata es otra cosa, se trata de poner a prueba la resistencia humana”. Algú l’hi va demanar que expliqués algun moment difícil que havia passat, va explicar que en una ocasió l’hi va quedar encallada una drissa de proa i es va quedar hissat un asimètric, el vent anava pujant i era ja superior als 40 nussos, “no habia manera de bajar el spi, finalmente el barco volcó i fué magnífico, para llegar a la perilla en vez de trepar por el palo, anduve por él”.
Quin honor haver compartit amb ell aquestes breus però intenses estones. "El regreso a tierra es traumático. La vida moderna nos asola, no llego a acostumbrarme del todo, porque no eres libre". Aquest cop el retorn no t’ha d’angoixar, José Luis que tinguis bona travessia.

dimarts, 22 de juliol del 2008

TRES OPEN BIC

L’Escola de Vela del CV Blanes incorpora tres unitats OPEN BIC.

La voluntat és incorporar aquesta embarcació de darrera generació com a material de pràctiques per a l'Institut de la vela. L'IES Serrallarga s’ha fet càrrec del cost de dues unitats i el club vela Blanes ha volgut col·laborar en la iniciativa fent-se càrrec del cost de la tercera. Recordem que el CV Blanes recentment ha posat a disposició de l’escola i del institut, dues embarcacions col·lectives Lúdic i cinc Estels.
Les tres unitats ja estan operatives en el port i podran ser utilitzades pels alumnes dels cursets de vela d'aquest estiu.

L’Open Bic està pensada per a juvenils, dissenyada per a un tripulant, amb un pes ideal de 65 Kg.
Aquesta embarcació la podríem definir de concepció moderna amb casc robust, planejador i autobuidant, és una veritable màquina de lliscar per sobre l’aigua. El casc és de polietilè, altament resistent i suposadament durader. Els materials utilitzats en els apendix i veles són d'última generació, el que augura un alt rendiment del conjunt. Web del fabricant . La classe també està ja organitzada

Casc de polietilè termoformat
Eslora 2.75 m.
Manega: 1.14 m.
Pes del casc: 45 Kg.
Orsa i timó de compostos epoxídics

Màstil desmuntable de fibra de vidre-epoxy
Alçada: 3.90 mts
Pes: 2.1 Kg

Botavara d’alumini
Longitud: 2.00 m.

Vela de K.Cine-Poliéster
Superfície: 4.50 m2
4 sables ajustables

dilluns, 21 de juliol del 2008

DOBLE NAUFRAGI

El naufragi és l'accident més temut pels navegants, aquest mes de juliol i en tan sols cinc dies de diferència hem estat espectadors de dos naufragis; dues embarcacions molt diferents han tingut un mateix destí.

En ambdós casos el naufragi ha estat per una via d'aigua que la tripulació no ha pogut aturar, una via que sembla no ha estat provocada per abordatge o impacte contra algun element flotant sinó per la fatiga dels materials, en ambdós casos els tripulants han estat rescatats i no han patit lesions. El CAM naufragava mentre cenyia amurat a babor en el primer tram de la regata en la seva participació en el Trofeu SM La Reina, segons els seus tripulants es va obrir la proa. En aquest tipus d'embarcacions és habitual portar al límit els materials per tal d'estalviar pes i així aconseguir millors prestacions. El Blog de jaume Soler

La popa del del CAM (13 de juliol de 2008)


L'altre cas i per a mí més dolorós es el THOPAGA. Veritable joia que sens dupte formava part del nostre patrimoni històric. En la seva travessia per anar al festival Marítim Internacional de Brest, el pailebot construit el 1924 va veure també com s'obria una gran via d'aigua en desprendres una part del folre del casc, el patró va manifestar desconeixer la causa. semble doncs que en aquest cas els 80 anys de vida l'hi han passat factura. Diari d'Eibisa. Diario Vasco

Thopaga a Barcelona Veles per la Pau (13 de juny de 2004), foto Oriol Subirà