EN EL BON CAMÍ

Diuen els restauradors que quan un client encarrega taula per a dues persones, però que a darrera hora se’n presenta una de sola i que aquesta, mentre va menjant va fent anotacions en una llibreta, cal tractar-lo bé, sens dubte es tracta d’un inspector de la guia Michelin.

En el bon camí (foto Alfred Farré)

Estem en una carrera per fer les coses cada dia una mica millor, en el cas dels clubs nàutics i pel que respecta a l’activitat esportiva no tenim el vàrem de les estrelles, però en tenim d’altres. Des de les Federacions com es el cas de la Catalana, fa una colla d’anys que va posar en marxa uns guardons com el de la vela de Plata, d’Or o Platí. El Club Vela Blanes, disposa des de la creació d’aquestes distincions, del màxim guardó en totes les edicions celebrades.
Mes enllà d’això que de vegades no es del tot objectiu, hi han aspectes que ens poden fer pensar que treballem en la bona direcció. El nostre Club es un centre atractiu per regatistes de fora de les nostres comarques. Es habitual la col·laboració entre Clubs nàutics, salvant algunes excepcions (Donar resposta Ratxes 15-11-2009) i aquest es el cas que avui ens porta. Aquesta col·laboració, quan algun esportista es troba lluny del seu domicili per motius de feina o d’estudis, comporta el fet de demanar ser acollits temporalment en unes instal·lacions properes a la nova ubicació, i es així com recentment, en el nostre Club hem tingut diferents hostes.

.- Club Nautico Portodoseixo, La Coruña; Jose Antonio Prieto Gilgueira, classe Snipe del juliol 2010 a Abril 2011
.- Real Club Náutico Málaga, Màlaga; Claudia Juan Vigar, classe Europe de l’Octubre 2011 a Juny 2012
.- Kullavik Kanot & Kappseglings Klubb, Suècia; Emil Bengston, classe Europe de Gener-2011 a Abril 2011
.- KKK-O.T.S. Suècia; Gustav Petterson, classe Europe d’ Octubre 2011 a Juny 2012
.- Radasjons Segel Sallskap, Suècia; Tomas Westerbrand, classe Europe de Gener 2012 a Juny 2012

El fet de que aquests navegants hagin demanat estar amb nosaltres, no vol dir que estiguin allotjats a Blanes, al contrari, la majoria es desplacen des de Barcelona. Ells han valorat altres qüestions com la qualitat de les flotes amb qui compartir els entrenament i sens dubte l’amabilitat del nostre staff tècnic. No son inspectors de la guia Michelin, però com sempre, nosaltres els tractarem bé.

BONES FESTES

UN SOMNI FET REALITAT

Aleix Gelabert, creuant la línia d'arribada a Salvador de Bahia

“S’ha realitzat el meu somni”, aquestes van ser les primeres paraules de l’Aleix en arribar a Salvador de Bahia, desprès de travessar l’Atlàntic en solitari amb el seu Antaas. (embarcació classe mini de 6,5 metres d’eslora)

A poques milles de l’arribada, pendents del desenllaç, el passat dimarts 1 de novembre al vespre, des de casa, un servidor col·locava un post al facebook que deia, demà el blanenc farà cap, a Salvador de Bahia, “Aleix gaudeix de les darreres hores!!”

Ningú regala res, que poc podíem sospitar des d'aquí, que aquelles darreres hores serien un infern per l’Aleix, en mig d’una tempesta a la badia de “Todos los Santos” amb ratxes de mes de 30 nusos i ones que superaven els tres metres. I, com tots vosaltres suposeu, de morros, amb el vent de proa, fent bordos en un mar desordenat, amb el material fatigat i un home ja sense forces. Que dur..., havia trencat un pern de subjecció de la quilla i, com l’Aleix no les tenia totes amb la reparació realitzada, va haver de fer les darreres milles sense floc ni genaker, això li va fer perdre algunes posicions. Lluitava per estar entre els quinze i finalment va entrar disset. Això que importa?.

Finalment l’Aleix va fer cap, a Salvador de Bahia, el dimecres 2 de novembre a les 19h 47 min 53 segons. Va navegar 4200 milles en 30 dies, 4 hores, 30 min i 19 segons, a una mitjana de 5,80 nusos. Les darreres hores no les va gaudir, les va haver de patir i lluitar com un colós, més que mai vèncer l’adversitat va fer que la felicitat de la victòria fos encara més gran.

Aquesta fita, no era només el somni d’un navegant solitari, (deixa'm Aleix compartir el teu èxit), el Club Vela Blanes està d’enhorabona, per un grup de navegants d’un poble de la Costa Brava, el somni era que un dels seus membres algun dia assolís una fita com la que tu ara has aconseguit. Aleix, per nosaltres ets el millor i amb la teva grandesa ens has fet a nosaltres més grans. Felicitats Aleix celebra-ho tant com puguis, perquè això és UN SOMNI FET REALITAT.

UN OPTIMISTA, CAP DE L'EXERCIT DEL FÈNIX

L'Èric (esquerra), el Jaume, la Marta, el Sergi, el Francesc i la Júlia.
XXX Vila de Blanes, gener de 2004

L’Èric va estar un parell de temporades am nosaltres, va estar inscrit a l’Escola de Vela i formar part de la nostra flota d’optimist entre els anys 2002 i 2004. Introvertit, de poques paraules, tenia un veritable interès en la vela, la seva mare ho comentava, feia els impossibles per a baixar a Blanes els caps de setmana a navegar.

Qui no coneix la seva història? “L’Eric i l’exèrcit del Fènix”, l’any 2005 en Xavi Mató en va rodar un documental que es va emetre per TV3, el mateix Eric en va escriure un llibre editat l’any 2006 per Edicions Proa S.A.. També se’n va fer una adaptació teatral escrita per Víctor Alexandre i dirigida per Pere Planella, va estar representada al teatre Borràs de l’abril al juny de 2007.
La història de l’Èric, o millor dit el seu mal son, va començar el vespre del dia 30 de setembre de 2004, quan una vintena de guàrdies civils, amb un ordre d’escorcoll, van entrar a casa seva, es van endur els seus aparells informàtics i el van acusar de terrorista. Després de prestar declaració a Blanes, el 13 de desembre del mateix any es va haver de presentar davant el fiscal de l’audiència nacional a Madrid, acusat de terrorista.
Recordo que des del Club, llavors, vàrem fer arribar a l’audiència nacional un escrit donant fe de la participació activa de l’Èric en la nostra escola de vela i flota d’optimist.
Els problemes de l’Èric venien d’uns mails que amb 14 anys, va escriure com a cap de l’exèrcit del Fènix (era un gran enamorat de les histories del Harry Potter) a tres cadenes de supermercats, exigint que s’etiquetés en català. La lectura que en va fer llavors la justícia, deixem-la a banda, el cert és que finalment el cas va quedar arxivat.
L’actor i director Joel Joan, vol portar aquesta història al cinema. La producció es realitza en micromecenatge (si hi voleu fer aportacions podeu fer-ho través de la seva pàgina web ) .
Avui, a Blanes això és notícia, perquè des de la productora s’han posat en contacte amb nosaltres per a gravar imatges de l’Èric, en aquest cas de l’actor que el representa, navegant a casa nostra.

SENSE REGATISTES NO HI HA REGATA

Una balena a punt d'esclafar un regatista (imatge simulada)

De vegades perdem de vista que el regatista és l’element fonamental en l’esport de la vela

Els clubs, associacions de clubs, les federacions i els seus comitès (jutges, tècnics etc..), les secretaries de classe i associacions de propietaris, són entitats que formen part de l’univers de l’esport de la vela amb diferents finalitats però, que sense el seu nucli, el regatista, perden tot el seu sentit.

Anem a pams, com es relaciona el regatista amb les diferents entitats?

Els clubs, neixen per facilitar la pràctica de la vela a un grup, s’entén fonamental la localització, l’habilitació d’un espai que faciliti la trobada i la pràctica d’aquest esport. Amb el temps, la realitat ha portat als clubs a prioritzar la gestió dels seus espais i tot el que això comporta, per sobre de la gestió merament esportiva, es pot dir que la convivència amb la nàutica d’esbarjo i el seu entorn han fet possible la supervivència de la vela però, en l’àmbit dels clubs, s'ha relegat als regatistes a un segon terme. La decreixent aportació d’ajuts de l’administració a l’esport, fa que la vela a hores d’ara, tan sols es mantingui pel prestigi que pugui aportar a l’entitat.
Les federacions estan constituïdes per clubs, esportistes, tècnics, jutges... amb la finalitat principal, com ja hem dit, de fomentar i promocionar la pràctica de la vela. En la pràctica, l’assemblea de las federacions la formen majoritàriament els clubs (80% aprox.) i, per tant, les polítiques federatives van en aquesta direcció. Depèn de la sensibilitat de la junta directiva del moment, que afavoreixi més o menys, les polítiques en favor dels regatistes. Actualment, davant el dilema del pagament d’inscripcions en vela infantil, han passat per davant els suposats interessos dels clubs, als interessos dels regatistes i de l'objectiu que ja hem assenyalat anteriorment.

Els comitès, no cal dir-ho, estan per defensar els interessos dels seus col·lectius. El de Jutges, ha d'afavorir a oficials de regates, jutges i àrbitres; mentre que el de Tècnics, a instructors, entrenadors..etc.

Qui està doncs, amb el regatista?

Només ens en queda una, les associacions de la classe o de propietaris, representats pel seu home fort: el secretari de classe.

Se m'acudeix que a part d’estar vetllant pel compliment de les normes de classe, també ho ha de fer pels interessos de la seva flota. De tot el que hem vist fins ara, a casa nostra, el secretari és el més desvalgut, el que de menys recursos disposa però, a la vegada, contràriament pot disposar de la força que li dona ostentar la representació de la seva flota. En d’altres disciplines esportives, com el tennis, la ATP (Asociació de tennistes profesionals) és la propietària del rànking, del circuit i dels drets televisius, mentre la federació internacional només es fa càrrec del circuit Futures (joves promeses). En el cas de la IODA (International Optimist Dinghy Assotiation), podem dir que ja té el seu propi circuit i és propietària dels esdeveniments més importants de la classe.

Penso que en un futur immediat, les nostres associacions de classe i els nostres secretaris hauran de treballar en aquesta direcció per defensar els interessos de les seves flotes.

Pensant ara en el col·lectiu de regatistes de les diferents classes, crec que la Federació els hi hauria de donar veu (a l’assemblea tan sols un regatista de vela lleugera, un de patí, un de creuer i un de radiocontrol), mitjançant la creació de la figura SÍNDIC DEL REGATISTA, que hauria de ser absolutament independent, hauria de recollir les queixes i precs dels regatistes, seria bo que emetés un informe que anualment es donés a conèixer a tot el col·lectiu.
No ho perdem de vista sense regatistes no hi ha vela de competició, el regatista és l’element fonamental del nostre esport.

"EN 13 Y EN MARTES NI TE CASES NI TE EMBARQUES"

Foto (Ultima Hora Menorca)

Accidentat ha estat el viatge de tornada de la flota catalana desplaçada a Maó per a celebrar el campionat d’Espanya de la classe Europe.
Al final tot quedarà en una anècdota, però els moments viscuts segur que els recordaran durant molt de temps els regatistes de la flota catalana.
L’embarc a Ciutadella al Ferry de Balearia “Felipe II”, s’havia de fer ni més ni menys el dimarts 13 de setembre, la maniobra requeria marxa enrera, en una rampa amb forta pendent. En aquesta disposició, les boles de les furgonetes activaven els frens y amb això els embragues es rescalfaven. Podríem dir que aquesta maniobra revestia una certa complicació, això va fer que els conductors que restaven a l’espera baixessin dels seus vehicles per col·laborar i veure de més a prop l’operació.
Horror, una de les furgonetes, sense el fre de mà es comença a desplaçar per la plataforma del Dic de Son Blanc en direcció al Ferry, res a fer, cau a l’aigua amb la sort que l’angle entre el vehicle i la llança allibera el remolc que queda aparcat just al cantell del moll.
Està clar, aquesta furgoneta de moment es va quedar a Menorca, a l’espera de que una grua la treies de l’aigua ..Rac, assegurances papers, etc, al final ningú va prendre mal i esperem que tot quedi en una anècdota.

HE VENUT EL "i...", EL MEU DARRER 470

El "i..." a punt de partir

Diuen que els millors moments d’un armador són el de la compra de l’embarcació i el moment en que se’n desprèn.
Per a mí, el de la compra va ser el millor, els somnis, la il·lusió i el desig s’ajuntaven en poques hores, un sumatori de sensacions en positiu es van apoderar de mi. En el moment de la venda, les sensacions han estat contradictòries, d’una banda he aconseguit posar fi a una relació que considerava acabada i de l’altre m’he enfrontat a tots els records que m’han passat per la ment i que a hores d’ara ja formen part de mi mateix. Tan se val el “i…” està camí de Cartagena, la seva nova llar.
La venda del “i…” per a mí no només ha representat la venda d´un veler, realment amb aquesta venda, poso fi a la meva relació amb una colla de 470’s.
Tot va començar fa més de trenta anys, llavors, a Lloret, ens passàvem les tardes d’estiu amb una colla d’amics intentant planejar amb les nostres taules de windsurf. Vist el material d’avui allò eren veritables portaavions, amb molta flotavilitat però de difícil maniobra.
Després de fer alguna sortida en el 420 dels Cabutí amb el Paco Llobet, el cuquet de la vela lleugera em va agafar de valent.
Un parell de cascs de cap per avall al pati d'una torre de Cerdanyola, aconseguits per un comercial de pintures a canvi d’uns talons incobrables, van ser el meu objectiu. Un cop en contacte amb el propietari, que va resultar molt interessat en treure’s aquells trastos de sobre, tot va ser molt favorable, inclòs el preu, l’única condició era que ens els havíem de quedar els dos. Amb l’ajut dels meus col·legues vàrem aconseguir vendre’n un, el que estava en millor estat (va resultar un 420 que va viatjar cap a Sant Sebastián) i l’altre de nom “Cuc” va ser a partir de llavors el meu primer 470. Aquell primer estiu amb l’ajut del Paco, el vàrem aparellar i condicionar mínimament per navegar. Quan va arribar el “Cuc”, a la platja de Lloret ja n’hi havia un altre de 470, el “Fua” dels germans Cantín. En pocs anys hi va arribar un tercer el “Granito” del Carles Gorina, un Roga nou, flamant, que emmirallava als membres d’una incipient flota de 470 a Lloret, s’incorporava també en aquella època una unitat de color groc propietat de dos germanes franceses.
El Gorina no es conformava amb poc i no va trigar en canviar el seu Roga per un Nautivela de darrera generació, el seu Roga, relativament nou, va caure en les meves mans passant a ser el “Cuc II”. Els moviments s’anaven succeint en cadena i el vell casc de cap per avall d’una torre de Cerdanyola, va anar a parar a mans del Pedro Nuviola.
La flota anava creixent. S’incorporava el “Mig” de l’Oscar March, després de la Cesca la meva esposa, l’Oscar va ser el meu primer tripulant, home involucrat amb els 470, fins fa ben poc ha estat el secretari de la classe a Catalunya.
El “i…” arriva el 1994 a Lloret, és un Nautivela molt nou, de la campanya olímpica de Barcelona 1992, L’Ignasi Brugarolas el té durant tres temporades i el 1997 passa a ser el meu darrer 470, els moviments continuen, com ja es tradició el meu “cuc II” passa a mans altre cop del Pedro Nuviola i el seu “Cuc” a mans del Jordi Todó.
Entretant s’incorporaven, el “Sofia II” de l’Oriol Riera, el “Campeón“ del Mateo Costa, el “Tro vermell” de Josep Escudé i el “Sa Lola” del Jordi Montava.

La flota de 470's de Lloret (any 2001)

La flota de 470 de Lloret arribava al seu màxim esplendor amb una desena d’unitats, regates competides i un ambient immillorable.
Però el declivi arriba inexorablement, la flota va anar disminuint i fins i tot el “i...” va passar els darrers anys tancat en un garatge.
Ara mentre el meu antic veler fa els seus primers bords a la badia de Cartagena, a Lloret només queda un 470, el “Fua” del Mario Lloré que després de 30 anys s’ha tornat a quedar sol.
Com us deia abans en el moment de vendre el “i…”, les sensacions han estat contradictòries i ha estat inevitable rendir-li aquest petit homenatge.