dimecres, 29 d’octubre del 2008

L’EUROPE, UN PAS NECESARI

L’Europe és una embarcació eminentment tècnica, àgil, molt lleugera, ràpida, i que agafa el planeig amb molta facilitat. El 1933 a EUA van aparèixer les primeres unitats de fusta, llavors anomenades Moth (arna), a partir d’aquí van néixer molts models i variants fins que el 1962, per selecció natural, entre els molts models existents, es va adoptar el monotip del belga d’Aloïs Roland com el millor donat que era el guanyador habitual en totes les regates, va ser a partir d’aquí que es va adoptar el nom d’Europe. El 1963 es va crear l’associació internacional IECU i l’any 1964 la classe va obtenir el reconeixement per la ISAF de classe internacional.
En aquesta evolució fins a dia d’avui, cal ressaltar el fet de que va ser nominada com embarcació olímpica per les fèmines el novembre de 1988, condició que va perdre el novembre de 2004, (ha estat olímpica a Barcelona 92, Atlanta 96, Sydney 2000 i Atenas 2004).
Aquests 16 anys han servit per impulsar tècnicament, encara més aquesta embarcació. Sembla que al haver-hi medalles en joc tot ha estat més transcendent, la indústria i els astillers, de la mà de regatistes i entrenadors professionals han investigat aportant nous apèndix laminats en epoxy, nous pals amb nous perfils en carbono, en els cascs per garantir la màxima resistència amb el pes mínim s’ha desenvolupat un sistema d’infusió de la resina d’epoxy al buit. Les veles han seguit també aquesta evolució i han passat de panys horitzontals a veles radials que augmenten notablement el seu rendiment.
Molts han estat els medallistes olímpics que han passat per l’Europe, Luís i Jose Luis Doreste, Jose Mª Van der Ploeg, Teresa Zabell i Natalia Via Dufresne, grans campions com Toni Navarro, Paul Maes, Joaquín i Manolo Blanco.

Natalia Via Dufresne PLATA a Atenas 2004

Avui per avui l’Europe, com embarcació individual, segueix essent la millor opció de formació per un regatista de futur, convivint amb materials i trimatges del més alt nivell.
L’Europe es un pas necessari desprès de l’optimist pel regatista que vol arribar a la vela del més alt nivell, tant en classes olímpiques com al creuer d’alta competició. Sense deixar de banda que és una embarcació per gaudir-ne tota la vida.
En els anys olímpics es produeixen moviments entre els regatistes que agafen posicions de cara a la propera cita, també es el cas dels europeistes que han escollit aquesta opció per desprès donar el salt a la alta competició.
Enguany podrem veure com alguns dels regatistes que han estat mes punters els darrers anys fan aquest canvi. Podrem veure en les properes cites en la classe 470 masculí a Marc Paris (ESP-384) del CN Estartit, també Marc Terrasa (ESP-361) del CN Eivissa i Jordi Triay (ESP-771) del Club Marítim de Mahó. En la classe 470 femení veurem a Julia Rita (ESP- 533) també del Club Marítim de Mahó.
Ascensión Roca (ESP-250) navegarà en Làser Radial i amb una aposta més arriscada, Dani Codina (ESP-636) i Oriol Codina (ESP-618) del CN Estartit han optat pel 49er.
Recordo que el 2004 també van fer el salt un bon grup de regatistes que han estat lluitant fins a darrera hora per aconseguir la seva plaça olímpica a Beijing, Sílvia Roca (ESP-589) en Yngling, Marina Gallego (ESP-3) en 470, Jesús Rogel (ESP-666) en Làser Estàndard i finalment Fatima Reyes (ESP-467), Lucia Reyes (ESP-668) i Alicia Cebrian (ESP-506) en Laser Radial. També anomenar a Gerard Marín (ESP 565) que ha demostrat ser un fora de serie en la classe Mini-650.

Gerard Marín BRONCE a l'Europeu de 2007

Tot i que sap greu veure marxar a membres de l’associació, el motiu s’ho val i des d’aquí aprofito l’ocasió per a desitja’ls-hi molta sort.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

L'ESSÈNCIA DE LLORET

Aquest passat estiu un bon amic es va mostrar molt interessat en que jo aconseguís un fulletó editat pel Ajuntament de Lloret titulat l’essència de Lloret. “Ves a la Casa Garriga i sobre el mostrador en tenen una pila”.
Portada del fulletó L'essència de Lloret
Encuriosit per la insistència del meu amic, vaig anar ràpidament al ara anomenat Museu del Mar a buscar el fulletó. Amb el llibret a les mans vaig anar passant full rere full intentant veure on es trobava allò que m’havia d’interessar tant, finalment a la darrera de les pàgines mi vaig veure retratat.
L'Oriol i la Júlia (estiu 2003) davant de Cala Trons
Jo l'essència de Lloret?
De l’any 1993 al 2003 vaig dedicar-me en cos i anima a la vela de Lloret, des del seu club nàutic, com a director de l’escola de vela, comodor, vicepresident i finalment president des de la dimissió de l’estimat Tulino fins la convocatòria d’eleccions.
Malgrat treballar en diferents fronts per aconseguir una llista que donés continuïtat al treball realitzat, això no va ser possible, no hi va haver prou recolzament per acabar el dibuix que estava començat.
No deixa de ser curiós que la vela en l’essència de Lloret avui quedi representada per la meva foto.

dijous, 16 d’octubre del 2008

ELS MEUS GENS DE MARINO

L'Oriol en el port de Barcelona a l'any 1960
Des de sempre he estat un apassionat de la nàutica i del mar, malgrat que a casa, de petit, el meu contacte amb el mar era ocasional, amb algunes sortides per anar a passar el dia a la platja. El meu passeig preferit era pel port, visitant algun vaixell, navegant amb "golondrina" fins la bocana i així veure a tocar les sortides dels pràctics anant a buscar algun vaixell, era meravellós sentir-te immers en aquella olor de mar.
Ha estat de més gran i quan la meva independència m’ho ha permès que m’he anat impregnant de sal.
Sempre he tingut el neguit de saber de on em podia venir aquesta afició.
Potser la resposta la vaig tenir el gener de 1992, quan em vaig examinar per patró de iot.
Un cop havia acabat la prova de TEORIA DEL BUC, satisfet de com m’havia anat, em vaig apropar pausadament a la tarima de la sala per lliurar el meu exament al president del tribunal, Don Laureano Carbonell i Relat, professor titular de la Facultat de Nàutica. Aquest em va agafar els fulls i va llegir el meu nom, Oriol Subirà de Galdàcano........, a continuació em va preguntar “Usted no sera pariente de Don Gervasio de Artiñano de Galdácano que escribió un magnifico tratado sobre la arquitectura naval española en el año 1914? “. Tot i que era molt probable, doncs el cognom de Galdàcano és molt escàs, no l’hi vaig poder contestar.
A l’endemà l’exàmen continuava i m’havia d’afanyar a donar-l’hi resposta a Don Laureano, vaig engegar una investigació familiar i efectivament vaig poder-l’hi confirmar que sí, el tal Gervasio era fill d’una tieta del meu avi matern.
Això no va quedar aquí, em faltava poder veure, llegir i tocar aquest “magnifico tratado” segons el llavors director del Museu Marítim de Barcelona.
Portada i contraportada del llibre Arquitectura Naval Española (En Madera)
El vaig buscar insistentment i no va ser fins a mitjans de 2003 que vaig aconseguir-ne un exemplar en la llibreria Margarita de Dios de Madrid, tot sovint el consulto i en obrir les seves pàgines sento de lluny grinyolar les politxes de fusta, els flameig dels flocs de cotó, veus de mariners fatigats i sobre tot altre cop aquella olor de mar.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

L'ALTRE CARA DE LA REGATA

Alguns pares mirant l'evolució dels seus fills a l'aigua (foto Joan Coromina)
Aquest el nostre país es famós per allò de “dos mirant i un treballant” , no s’escapa que en el mon de les regates també pot arribar a passar el mateix.
De tots es sabuda la dificultat que hi ha per seguir aquestes competicions a l’aigua des de terra, no hi ha grades, es celebren bastant lluny de la costa , tenen unes regles difícilment entenedores i sovint la perspectiva fa difícil veure quina es la situació real dels regatistes. Doncs bé això no es cap impediment perquè normalment els pares es busquin la vida amb binocles i llarga vistes per a poder seguir les evolucions dels seus fills.
La taula dels pares de Blanes aquest cop amb el seu president (foto Joan Coromina)
El primer cap de setmana d’aquest mes d’octubre el CV Blanes va desplaçar a L’Estartit un total de 22 regatistes per a competir en el tradicional trofeu Illes Medes, mentre ells eren a l’aigua, en un restaurant proper, una taula amb 32 acompanyants que provenint també de Blanes degustaven una magnifica paella. En aquest cas l’excusa de la trobada era la regata i la raó gaudir del que tenim en comú, cultivar i estrènyer la nostra amistat. De segur que el pas d’aquesta cinquantena de blanencs per l’Estartit es va fer notar.

divendres, 3 d’octubre del 2008

TURISME ESPORTIU

El turisme, en el nostre país representa una de les fonts més importants d’ingressos, la Generalitat de Catalunya, amb la voluntat de millorar la qualitat de la oferta i de potenciar noves vessants va editar una guia del turisme esportiu . Lloret de Mar ja fa anys que s'ha bolcat en aquesta modalitat i aconsegueix omplir els seus hotels en temporada baixa, amb la organització d'estades esportives, organització de torneigs, clínics etc. compta per això amb diferents camps de futbol, pista d'atletisme, pavelló amb pistes poliesportives etc.

La ciutat esportiva de Blanes està practicamet enllestida

Blanes ha posat en marxa un projecte esportiu molt ambiciós LA CIUTAT ESPORTIVA . Amb 2 camps de futbol, dues piscines, un pavelló amb 40.000 m2, 4 pistes poliesportives, gimnàs, sales polivalents etc. el cost d'aquesta obra es de moment de 33 milions d'euros i està pràcticament enllestida. Aquesta obra faraònica va estretament lligada a la voluntat de Blanes d'augmentar la seva oferta amb el SPORTS TOURISM, de fet representa un cop de timó estratègic de futur.
No cal dir que el CV Blanes veu amb bons ulls aquest camí que s'inicia, el club de vela al llarg dels seus 65 anys d’història ha estat un club esportiu punter tant en l'organització d'esdeveniments com amb el nivell dels seus esportistes. De vocació internacional, habitualment per les seves regates i per als seus esportistes no hi han hagut fronteres.
Tot està a punt per l'edició 2009 de l'International Grand Prix Vila de Blanes, regata de les classes juvenils europe i 420, que es celebrarà entre els propers 2 i 5 de gener, enguany hi esperem un centenar de regatistes de diferents nacionalitats.
Quan dic tot és a punt, vull dir que el club ho te tot preparat, però cal dir que Blanes no ha fet els deures, l'anomenat Blanes Sports Tourism grinyola, el més sorprenent és que no hi ha cap hotel obert en aquestes dates. Enguany no hem volgut repetir l’estrès que va suposar l'any passat allotjar a tots els esportistes en apartaments sense calefacció, quan el personal del club va anar amunt i avall amb estufes deixades per socis i amics. Ens hem vist abocats a allotjar-los en hotels de Lloret de Mar.