“OLÉ” QUI T’HA VIST

L'olé sobre el seu llit (febrer 1994)

Amor a primera vista. Els nadals del 1994, passejant per la Marina-92 el vaig veure per primera vegada, estava reposant sobre un llit de ferro, molt malmès però amb postura altiva.
Tot i la brutícia, els cops i pelades es mostrava orgullós, molt possiblement del seu palmarès i de la seva historia.
El temps l’havia castigat però en passar a prop d’ell et senties fortament atret per la seva presencia, els antics IOR exageraven molt les formes, això feia que es configuressin mitjançant unes corbes molt sensuals.

No eren sensuals les seves corves?

No podia entendre com aquell barco amb aquell cos podia restar en aquell estat d’abandonament, tan sols cabia una explicació, l’evolució dels sistemes de mesura l’havien deixat fora de circulació.
Sense saber res més d’ell vaig tenir la necessitat d’adquirir-lo. Estava convençut de que amb unes quantes hores el podia deixar com nou i el més important, em veia capaç de fer-lo navegar guanyador.
Un cop vaig tenir els primers contactes amb el venedor, vaig descobrir el seu nom. “Olé”, tan sols faltava això, m’imaginava aquell barco en mig d’un camp de regates, amb un públic virtual corejant el seu nom repetides vegades, mentre esplèndid maniobrava ràpid i lleuger deixant a sotavent els seus contrincants, “olè” i “olè”, sortia corejat mentre donava la darrera “vuelta al ruedo”.
Desprès d’un petit tira i afluixa, els primers dies de febrer de 1994, l’Olé ja era meu.

L’Olé estava situat just a sota de la torre de Sant Sebastià, durant 4 mesos vaig anar-hi diàriament a treballar. Sortia de la meva feina a Cerdanyola a les 15h i directament, sense dinar, posava rumb al passeig Joan de Borbó a Barcelona, no cal dir on vaig passar els caps de setmana durant aquests mesos. El maleter del meu cotxe equipat amb generador elèctric, compressor, polidores, trepant i tot tipus d’eines es va convertir en el meu taller mòbil.
A finals de maig l’Olé estava a punt, sempre agrairé a Josep Mª Monjo gerent de BRICOMAR el bon tracte que hem va donar aquell temps i especialment quant es va fer càrrec de deixar el motor intraborda en bones condicions quan la meva economia ja no ho hagués pogut suportar.

El 4 de març estava ja pintat

L’Olé era un Flash Quarter fabricat a Arenys de Mar per Motyvel, amb motiu de la celebració del mundial de quarters de 1997 a Alemania, amb aquest mateix motlle es varen fer un mínim de 3 exemplars.

Les primeres navegades amb el quarter van ser d’experimentació, el mes curiós, el seu pal, molt fi, equipat amb burdes altes i baixes i violí. Les possibilitats de trimatge eren infinites però fins que no l’hi vàrem perdre la por, (a trencar-lo, la reposició valia una fortuna) varen passar uns mesos. En aquells temps vàrem aconseguir una tripulació bastant estable, el Joan Cantín a la genova, el seu germà Xavier al piano i a la proa el Pedro Nuviola. Les regates eren les de Blanes, pràcticament tots els dissabtes competíem en un recorregut clàssic, Blanes, Pilona de Malgrat, vivers, Blanes. Tot i que a l’Olé l’hi anaven els recorreguts més tècnics aviat es va col·locar a la part davantera de la flota. Aquella època ens debatíem amb el Cucú, l’Eax, Xiuxiueg, Blue broders, Rama Ravent, Messina, Zeta, Rondalla, Akilolo
La regata estrella era el Príncep de Girona on esperàvem els millors especialistes de fora, l’Olè no va defraudar i va deixar el pavelló el més alt possible 1998 primer en la seva categoria i el 1999 segon en Regata amb una única classificació competint amb vaixells d’eslores molt superiors (Lone, BH-36...).

A punt de sortir en regata

Un dissabte de primavera del 2000, l’Olé va deixar Blanes a la seva popa, de camí cap a Arenys amb tot el drap, vaig sentir per darrera vegada la seva companyia, os puc jurar que amb llàgrimes als ulls, per darrer cop, vaig donar la veu “nois, baixem veles”.

L'Olé deixant Blanes a la seva popa