Quí ho havia de dir quan la Júlia, la petita de casa, rondinava perquè no volia anar a fer vela, que amb els anys hagués arribat a formar part de l’equip pre-olímpic espanyol de 470 femení.
Recordo quan em va comentar amb els ulls brillants,..papa, navegaré amb l’Alba en 470, volem intentar la carrera olímpica... La meva intenció llavors era d’aconsellar-la en el sentit de pensar que això és molt difícil, de fer-li veure quants regatistes s’han quedat d’espàrrings sense arribar-hi, amb la frustració que això suposa, però vaig preferir callar i dir-li “Júlia, la decisió és teva, estem amb tu, t’ajudarem en tot allò que puguem”.
La seva il·lusió aquests darrers tres anys ha estat escalar el més amunt possible en un objectiu tan difícil com arribar a participar en unes olimpíades.
El moment de segur no ha estat el més fàcil per a intentar-ho, la situació econòmica de la RFEV, la coincidència amb la organització del Mundial de Santander 2014, ha fet que les ajudes per tirar endavant el seu projecte hagin estat mínimes, tot i així, el seu coratge i tenacitat, junt amb la seva companya Alba, les ha portat fins el més alt. Pràcticament amb una mà al davant i l’altre al darrera han afrontat aquest projecte, ja us podeu imaginar, els pares i poca cosa més, dins d’aquest segon apartat dir que tant la Federació Catalana de Vela, el Jordi Blanch (director Tècnic), el Club Vela Blanes i el propi Juanmi (director esportiu) hi han col·laborat dins les seves possibilitats la qual cosa és d’agrair , moltes vegades ha estat més el suport i esforç de les persones, que realment el recolzament econòmic que ha estat escàs.
Després d’aquests tres anys de lluita sense quarter i arribada l’hora de la veritat, el mundial de Santander, s’ha convertit en un bany de realisme. Espanya no ha aconseguit la plaça pel 470 femení, objectiu principal de l’equip pre-olímpic i amb això el moment de fer balanç, de valorar els més i els menys. En el cas de la Júlia ha hagut de valorar d’una banda el continuar, amb un esforç i dedicació sense límits i a un ritme frenètic cap a un futur incert o de l’altre, pensar en la seva formació, acabar els estudis i deixar un temps en que s’assolin les idees i es puguin afrontar possibles projectes.
Vull catalogar d’èxit el balanç del projecte, per a mí es tracta d’un èxit aclaparador el que han aconseguit l’Alba i la Júlia que s'han col·locat dins de l’èlit de la vela internacional, en la seva primera campanya, Campiones d’Espanya i de la Copa d’Espanya l’any 2013, aquest mateix any no només es van ficar dins de la Medal Race d’una regata com la Christmas Race sinó que van acabar-la segones a mitja eslora de les primeres. Han estat en el rànking de la ISAF com a segona tripulació nacional també en aquesta temporada. Èxit també en la gestió del projecte, amb un pressupost i uns recursos molt limitats han assolit fites que normalment haguessin estat fora del seu avast.
En el projecte personal també un gran èxit, les vivències d’aquests tres anys són d’elles per sempre, quin luxe haver compartit camp de regates amb les millors tripulacions del rànking ISAF, quina meravella poder muntar una balisa en competència amb la millor tripulació del món, sentir l’estrés del darrer minut d’una sortida i fer-ho creuant les proes de la èlit de la vela femenina. Comentar la realitat d’un camp de regates després d’una llarga jornada a l’aigua amb regatistes de primer nivell, sopars amb els millors navegants, millors entrenadors, jutges, yuris, i gent de mar. Avui tots ells amics, això és l’èxit.
Amb permís de l’Alba i la Júlia i amb justícia, cal anomenar l’ànima d’aquest projecte que sens dubte ha estat el Kiku, el seu suport i ajut ha estat el veritable pal de paller d’aquesta empresa, la seva amistat, compromís i generositat han fet possible aquest cúmul d’experiències, vivències i bons resultats, penso que mai li podran retornar el que això representarà en les seves vides.
I finalment d’una manera més egoista, com admirador i fan de l’equip, dir-vos que em sento absolutament orgullós d’aquesta parella, m’han fet viure a mi també grans moments, moments que per a mí esdevindran inoblidables.
.jpg)
ESP6 Moltes gràcies
Oriol Subirà
.png)
1 comentari:
Madre mía Oriol, que bonitas palabras. Yo llevo desde Santander intentando saber que hacer con mi vida, quiero seguir navegando pero la "teta" no da para mas. Demasiados sacrificios para la inexistente recompensa que hay después. Es un es lo que más quiero en mi vida pero no encuentro a nadie que quiera como yo. Es duro decir adiós, yo llevo dos meses que aún sin saber que hacer porque hasta de barco me he planteado cambiar pero la gente no quiere por todo lo que ya han pasadoMe está afectando esa incertidumbre físicamente, siempre estoy enferma y el cuerpo no tolera la comida. Es duro cuando ves que tu sueño se desmorona y está vez parece que es para siempre.
Mucho ánimo a todos. Y después de la vela aunque creamos que no, también hay vida, sólo hay que saber adaptarse, difícil pero no imposible.
Saludos Ascen.
Publica un comentari a l'entrada